Disculpin, però ens estem fent fortes

El 25 de novembre ha fet sotragar la societat una altra vegada. Almenys, durant uns dies l’any el debat públic assenyala culpables, n’intueix l’estructura i reclama drets. Una vegada l’any, ens escandalitzem en saber que 98 dones han estat assassinades en mans d’homes durant el 2018 al regne d’Espanya, 27 dels quals han estat als Països Catalans. El que no ens imaginem són la quantitat d’intents de feminicidis que hi ha hagut: la sort d’haver-se pogut escapar, l’atzar que alguna veïna sentís rebombori o algun/a familiar aparegués per sorpresa. No ens cansarem d’exigir que aquesta és una urgència estatal. Prioritària. Alarmant. Mentre no sigui aquesta una prioritat, la violència contra les dones continuarà sent normalitzada, naturalitzada i neutralitzada. Disculpin, però ens estan assassinant. Disculpin, però quan ens violen, les sentències encobreixen, protegeixen i legitimen les violacions i aquells fastigosos qui les fan.

I com que ni aquestes disculpes, ni mesures, ni sancions arriben, fa temps que ens hem autoorganitzat. Els carrers del passat 25 de novembre bullien de ràbia i dolor, de vivències i veus i crits de dones, de silencis per les que injustament ja no hi són. Som centenars de milers de dones, bolleres i trans en un bloc silenciós en marxa que es fa visible i que es prepara per a l’ofensiva i que no entén de falses promeses i mitges tintes; ens volem vives i amb vides dignes.

Fa temps que hem deixat de confiar en el sistema perquè hem vist que el problema és estructural i hegemònic; també mundial. Per això, el feminisme que defensem és també transfronterer i ha d’estar al costat de totes aquelles dones que reben violències per la seva condició de dones, també de migrades i de col·lectius marginals. Perquè no entenem una defensa única dels nostres drets com a dones blanques i europees, sinó que entenem el patriarcat com un sistema universal, que es reprodueix i s’adapta segons cada context cultural i racó del món. Perquè el feminisme ha de guanyar aquí i arreu, garantint llibertats i seguretats. El feminisme que no està del costat de les dones migrades, de les Kellys, del tancament dels CIEs, de les zapatistes, de la Caravana de Migrants, de les dones explotades i agredides als camps de maduixes de Huelva… no és feminisme.

El feminisme que volem entenem que no n’és un sinó molts: des dels nostres pobles i territoris hem d’emmarcar la lluita des d’estratègies i aliances diferents perquè les necessitats també ho són.

El panorama polític internacional passant per Hongria, els EUA, Colòmbia o Brasil, està tacat per una augment de la ultradreta, i casa nostra no n’és exempta. A Sant Cugat mateix el feixisme es fa visible de la mà de Vox, Ciudadanos i el PP, o amb un acte de suport al jutge Llarena la setmana passada, on un assistent va rebre una agressió per a fer preguntes que els incomodaven. I és que la veritat incomoda i no tenen més eines que tapar-la amb violència. Un país lliure de violències masclistes també ha de ser un país lliure de feixisme.

En aquests temps de decadència no podem permetre’ns no assenyalar assíduament el feixisme i la seva impunitat, o és que no recordem que la ultradreta ens vol sotmeses, silenciades i porugues? Vèncer el feixisme és guanyar, també, en feminisme. Ens corre pressa en vèncer-los amb tota la veritat del món, que és la que duem a les espatlles, la veritat que beu de justícia, democràcia i llibertats.

Així que, Disculpin, però ens estem fent fortes. Vigilin.

Maria Garcia, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades