Crisi, resiliència i oportunitats

Hi ha moments en què l'estat es destapa de tota fornitura i ens és més fàcil d'explicar per què no hi creiem i visibilitzar-ne les contradiccions. Aquests moments solen ser crisis: qüestions que l'estat i el sistema no poden afrontar ni resoldre pels fonaments ideològics que els sostenen. Un d'aquests moments, així com ha pogut ser l'1 d'octubre, està sent la gestió de la crisi del coronavirus.

Amb la Covid-19 hem pogut auditar el nostre sistema i hem constatat que podem prescindir de la majoria de les coses que ens envolten i que el més essencial falla, i això ens fa completament vulnerables. Vulnerables, desemparades i aïllades les unes de les altres, cercant la superficialitat en l'aparença i assumint molts errors polítics que ens han dut a afrontar la mort sense cap resistència.

L'estat actua davant de les crisis a través de la repressió per conservar una única línia de pensament i protegir la seva estabilitat i perdurabilitat en el temps. Es dedica a defensar les condicions més favorables pel desenvolupament econòmic d'uns pocs, i en detriment i per davant de tota la població. Amb la crisi de la Covid-19 ho hem vist un munt de vegades: els impagaments dels ERTOs, l'obligatorietat d'anar a treballar quan el virus era altament contagiós, obrir les fronteres abans pels turistes que pels locals - com a les Illes Balears, enfortir discursos racistes que atribueixen els rebrots a les persones migrades, i tants altres exemples que demostren la gestió nefasta, neoliberal i racista dels governs. Reforcen els bàndols dels rics i els pobres, i només es volen salvar a ells. La llei de la selva imposada des de dalt i amb totes les trampes.

Aquests últims anys hem vist com l'educació, la sanitat i l'accés a l'habitatge s'han convertit en mercaderia, aplicant retallades al que són els sectors essencials que conformen el sí del benestar social. Per això diem que el virus no és la Covid-19 sinó el sistema (patriarcal, colonial i capitalista). És clar que al llarg de la història de la humanitat hem hagut de fer front a diferents crisis, i és en aquests moments on posem a prova de foc el sistema que ens sosté: el que tenim ara ha fracassat rotundament. I no només a l'hora de fer front a aquesta crisi, sinó cada dia.

Fa un any, deu, vint i cinquanta també assenyalàvem les esquerdes d'un estat que precaritza la classe treballadora, les dones i les persones en situació irregular. Ara bé, no era "tan fàcil" de veure per una majoria a qui se'ns ha imposat sobreviure en el sistema que ens vol sotmeses i callades, alienades a través de l'oci i el consum i manipulades dia rere dia per uns mitjans de comunicació al servei del pensament hegemònic. L'estat s'encarrega de fer-nos creure que és qui ens protegirà, qui té la veritat i que tot el que li vagi a la contra i el qüestioni és un terrorista. A Sant Cugat, el model de ciutat perfecte s'ha ensorrat amb la crisi del coronavirus. Els serveis socials s'han vist desbordats i ha sigut la població organitzada, una altra vegada, la qui ha posat els recursos necessaris a través del suport mutu.

Per això, encara que el moment actual sigui molt complicat i, fins i tot, tristíssim, podem dir que ens brinda l'oportunitat d'evidenciar les fortes mancances del sistema que se'ns ha venut com a únic vàlid. Les crisis són moments d'inflexió i inestabilitat, i les hem de saber jugar a favor nostre. És el moment d'enderrocar aquest règim que mai va marxar, de sortir de la lògica mercantil i de convertir tota aquesta vulnerabilitat que sentim en una resposta que enforteixi les nostres vides, posant al centre la cura de les persones.

Segurament, des dels feminismes, mai havíem pogut explicar tan bé què vol dir això de "posar la vida al centre". Lluny de voler generar lemes abstractes, ara podem traduir-ho en la urgent necessitat d'enfortir les nostres xarxes de suport i trencar amb un individualisme que no beneficia a ningú, de posar els recursos al servei de la sanitat pública, invertir en una educació accessible per a tothom, cohesionadora i inclusiva; tenir residències de gent gran públiques i preparades, que protegeixin a les persones vulnerables que són la nostra memòria històrica viva. Posar la vida al centre, el que ens fa ser i estar bé: la cura de les persones, res més antic, immutable i senzill.

Però som moltes les que sabem que hi ha altres maneres de viure i que si alguna cosa hem après aquests mesos, és que la realitat és transformable. Ara més que mai tenim una escletxa viva per on atansar-nos, per on aprendre dels errors i posar llum a tota aquesta fosca: des de baix i a l'esquerra, implicant-nos en les xarxes de suport, als moviments socials i sindicant-nos, escampant-nos com una espora i desmentint el monstre. Per les que ens han precedit, per les que s'hi han deixat la pell, pel planeta, per les que vindran. Amb mascareta i distància però més juntes que mai, perquè enderrocar-los és possible i ho hem demostrat al llarg de la història. I ho tornarem a fer!

Maria Garcia, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades