8M contra l’oblit: Russes, revolucionàries i obreres

La pugna del relat de la història

Controlar el relat del passat en benefici del poder fa que el present sigui manipulable,  fent-nos creure que les coses sempre han estat així: de dalt a baix, amb pobresa, patiment, explotació i aïllament; i de pas, que el capitalisme fantàstic ens ha vingut a salvar a totes proment-nos uns drets que mai arriben. 

Per això, necessitem regirar llibres i documents, parlar amb les àvies, consultar fonts no oficials; cal reaprendre la nostra pròpia història: la del poder popular, les vides dignes arrelades a la terra, la comunalitat, l’esperança transfronterera, les tradicions paganes, la col·lectivitat. Tot això ha existit sempre com a trets inherents a la supervivència humana. Si el capitalisme s’ha encarregat de devorar sistemàticament totes les altres maneres de fer i viure, el Patriarcat ha vetllat per fer-nos creure que les dones hem estat sempre relegades als altres, servicials, silenciades, invisibles.

En aquesta mateixa lògica, l’origen i la reivindicació profunda al voltant del 8 de març també és motiu de controvèrsia, ja que molts dels fets que l’envolten han estat distorsionats, manipulats o oblidats.

El 8 de març no té l’origen a Nova York

Arreu s’ha estès que l'origen del dia Internacional de les Dones Treballadores el trobem a Nova York, el 8 de març del 1908, quan unes dones protestaven contra les condicions laborals precàries a les que es veien sotmeses. S’explica que aquell dia l’amo de la fàbrica, davant les protestes, va tancar l’edifici amb més d’un centenar de dones a dins i hi va calar foc. El 8 de març de 1908 era diumenge, dia de descans i curiosament aquest suposat fet no està registrat. 

L’incendi sí que va succeir uns anys més tard, el 25 de març de 1911, a una fàbrica tèxtil de Nova York denominada Triangle Shirtwaist, on van morir moltes dones, la majoria joves migrades. A finals del segle XIX i principis del segle XX la vida era dura i hostil, sobretot per les dones. La creixent industrialització cercava mà d’obra barata amb unes jornades laborals de més de 14 hores diàries, i les dones cobraven fins a un terç menys dels sous que els seus companys homes. Les condicions eren ínfimes i, a sobre, les dones ens enfrontavem, així com ara, a una doble jornada laboral. Davant d’aquestes perspectives vitals, a principis del segle XX moltes dones es van organitzar al voltant de l’emancipació de la classe treballadora i també pels drets laborals i civils de les dones.

Cal dubtar sempre del que se’ns diu des de l'oficialitat. Recuperar aquesta memòria de les revoltes i la unitat popular fa tremolar les cames de qui més té a perdre. Saber que vam fer-ho obre la possibilitat de repetir-ho. I quan la història la fem les dones, de classe obrera i nació oprimida encara té menys possibilitats de subsistir. I això fou el que ha passat amb el 8 de març: el dia en que les dones obreres i russes van sublevar l’ordre establert.

El 8 de març és de la Rússia revolucionària

En aquest context de malestar social, al 1910, a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes (a Copenhague), per proposta de Clara Zetkin, es va establir el dia 19 de març com a Dia Internacional de les Dones. Hi van assistir al voltant d’un milió de persones exigint igualtat, dret a vot, al treball digne, dret a ocupar càrrecs públics, a la formació professional i a no ser discriminades.

A Petrograd, el 23 de febrer de 1917 les dones treballadores, sobretot del sector textil, van organitzar-se reclamant “pa, pau i llibertat” i van obrir pas a la revolució més gran del segle XX, que va començar al febrer i va acabar a l’octubre, amb la presa del poder pel proletariat sota la direcció del Partit Bolxevic. Aquell dia les dones russes sortien al carrer protestant contra la participació de Rússia a la Primera Guerra Mundial, la desigualtat de les condicions laborals, etc. 

Cal recordar que amb la revolució proletaria de 1917 les dones russes van aconseguir, abans que les dones dels països capitalistes, drets com el divorci o l’avortament.

Amb paraules d’Aleksandra Kollontai, una de les principals dirigents del Partit Bolxevic:

“Després va venir el gran any de 1917. La fam, el fred, els patiments de la guerra van prevaldre damunt dels patiments de les obreres i de les camperoles russes. El 23 de febrer de 1917 elles van sortir valentes als carrers de Petrograd. Aquestes dones, obreres i esposes de soldats, exigien pa per als seus fills i el retorn dels seus marits de les trinxeres. (...) Aquell dia, les dones russes van encendre la flama de la revolució proletaria i van donar inici a les hostilitats. La revolució de febrer va començar aquell dia”. 

Com a resultat d’aquestes protestes, el govern provisional va concedir a les dones el dret a vot després de la caiguda del Tsar. Aquell històric 23 de febrer segons el calendari julià, el que s’utilitzava a Rússia llavors, era el 8 de març segons el calendari gregorià, utilitzat a bona part de la resta del món.

Finalment, la jornada reivindicativa de les dones russes es va convertir a partir de llavors en el Dia Internacional de les Dones Treballadores i va ser assumit per la resta d’Europa, on el 19 de març no havia acabat de quallar.

El 8 de març a la Institució, un perill

No va ser fins al 1952 que l’ONU va instaurar el 8 de març com a dia oficial; a la República espanyola d’ençà ho celebràrem per primera vegada el 1936. El text fundacional de la ONU quasi bé no fa referència als successos de la Rússia de 1917 i actualment, al seu web, així com el de tants i tants Estats, s’ha esborrat el veritable origen del 8 de març, que commemoraven el 2011 el fals centenari del 8M (atribuint-lo a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes). Per tant, el caràcter rus, revolucionàri i orber del 8 de març ha estat engolit pel capitalisme neoliberal.

Amb l’absorció de la diada feminista per l’Estat, el seu caràcter revolucionari ha quedat ocult. A més, des de les Institucions la jornada es presenta com a festiva, i tot sovint trobem “felicitacions a les dones” pel fet de ser-ho. Una jornada on se’ns torna a presentar com a dòcils i de somriure perenne. No hem d’oblidar que fa just molt pocs anys que alguns Estats comencen a posar-se el pin feminista: és una demanda que fan veure que han assumit per qüestions electorals, l’Estat i el feminisme són antagònics i sempre ho seran. 

Una vegada més la cultura hegemònica i capitalista s’imposa davant la Veritat. Si som una mica mal pensades, podem arribar a la conclusió que no interessa atribuir-ne els orígens a una societat revolucionària, com era la russa en aquells moments. Si som una mica més mal pensades encara, podem dir també que no interessa atribuir res al Bloc Comunista. Una història europeista i neoliberal. 

El 8 de març d’enguany: a guanyar-lo!

Enguany el 8M cau en diumenge, i no per això deixarem de fer vaga: hi ha moltíssimes companyes que treballen els diumenges, sovint les més precaritzades, i les que assumeixen el treball de cures i domèstic del dia a dia.. 

A Sant Cugat, el Comitè de Vaga Feminista fa 3 mesos que es reuneix per omplir la ciutat de reivindicacions i demandes aterrades a la localitat. A més, enguany hi haurà una programació setmanal del 2 al 8 de març amb propostes d’activitats, tallers i xerrades per cada dia, estigueu atentes!

Mitjançant aquesta responsabilitat nostra de mostrar la història que ens ha sigut presa, ara sabem que el  8 de març neix de l’herència roja de totes les treballadores per la lluita pel sufragi universal femení i per la millora de les condicions laborals, al cor de les russes revolucionàries. D’aquesta manera, el 8M no neix d’un fet aïllat, sinó que moltíssimes dones de diferents territoris del món feia anys que s’organitzaven de manera no mixta vindicant els seus drets. Ens toca ser mereixedores d’aquesta herència, que és la que ens ha dut fins aquí, i fer del 8 de març una jornada de lluita combativa i amb perspectiva de classe.

Maria Garcia, membre d'Hora Bruixa

Notícies relacionades