Cada any, quan la tardor just comença a instal·lar-se, una de les reivindicacions més històriques del feminisme omple una diada: el 28 de setembre, el dia per la despenalització de l’avortament.
Hi ha moments en què l'estat es destapa de tota fornitura i ens és més fàcil d'explicar per què no hi creiem i visibilitzar-ne les contradiccions. Aquests moments solen ser crisis: qüestions que l'estat i el sistema no poden afrontar ni resoldre pels fonaments ideològics que els sostenen. Un d'aquests moments, així com ha pogut ser l'1 d'octubre, està sent la gestió de la crisi del coronavirus.
La pugna del relat de la història
Controlar el relat del passat en benefici del poder fa que el present sigui manipulable, fent-nos creure que les coses sempre han estat així: de dalt a baix, amb pobresa, patiment, explotació i aïllament; i de pas, que el capitalisme fantàstic ens ha vingut a salvar a totes proment-nos uns drets que mai arriben.
Ells o nosaltres: desmuntat la violència estatal
Dissabte 18 de gener un Mosso d’Esquadra va assassinar la seva exparella amb la seva arma de foc reglamentària a Terrassa. Aquesta mateixa situació passava a Sant Feliu de Llobregat fa 4 anys. I a Mèxic. I a Turquia. I a França. I als Estats Units. I a tot arreu. Que les forces policials, les forces d’ocupació, perpetuin la violència masclista no és cap novetat. Però no podem deixar que resti impune. Són ells o nosaltres.
Les històries de les lluites d’alliberament també parlen molt de repressions col·lectives i individuals. Al context català, com a tots els indrets del món, la repressió no ens ve de nou. La resposta de l’Estat enfront la dissidència política i social sempre va lligada a la coerció, i en els Estats neoliberals actuals no només rebem cops de porra, gasos lacrimògens i pilotes de foam, sinó que la justícia també és utilitzada com una eina repressiva. Hem de superar la lectura en que l’Estat actua segons unes lleis constitucionals aprovades en funció d’un consens social.
Des dels moviments socials –no tots però la majoria- fa massa temps que hem ignorat el tema de l’ecologisme. Si per una banda ens pensàvem que la lluita ecologista estava buida de contingut social, és ara més necessari que mai reivindicar la connexió i interdependència de l’explotació dels recursos naturals amb la precarietat social i laboral.
Les bruixes de la meva vida són diverses, algunes no es pentinen i d'altres es maquillen. Amb algunes fa anys que compartim diumenges i n'hi ha que tot just acaben de decidir prendre partit i fer una passa endavant, col·lectivament. Aquestes bruixes, que no entenen d'escombres si no és per volar o per defensar-se, mouen cel i terra per compartir i posar el debat feminista i anticapitalista al centre. No els fa por mostrar-se rebels com són a la feina ni a la família, i saben que en la incomoditat creixem i que això no és per a nosaltres: és per la vida.
L’origen del 8 de març és en una vaga obrera protagonitzada per dones. D’aquesta manera, com no hauríem de celebrar les dones el 1er de maig? Les dones treballadores mai ho hem tingut fàcil: no només hem hagut de lluitar contra la patronal sinó també contra les desaprovacions dels nostres companys de feina.
Sempre al centre de les nostres vides. Ens passem el dia denunciant la seva sobrerepresentació en l’esfera pública, diem que el món està fet a la seva mida i que als llibres d’història només hi surten ells. Expliquem, també, que aclaparen els llocs de poder i que són el rostre de la violència. Què passa, però, quan hi mantenim una relació afectiva? (Drama).
8 Mil Motius és el nom que pren la campanya antirepressiva i feminista de Sant Cugat. Com moltes sabreu, el Comitè de Vaga Feminista de Sant Cugat, en el marc de la Vaga General Feminista del 2018, va dur a terme diferents accions. Una d’elles fou la de tallar les vies dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.