La cara B del model de ciutat

Model de ciutat són aquelles paraules màgiques que, fins fa no molt, servien per glorificar els suposats èxits en la gestió de la ciutat per part del govern. Eren aquelles tres paraules que generaven una idea de Sant Cugat moderna, dinàmica, verda i tota una sèrie d’adjectius que podrien no voler dir res. A dia d’avui, però, aquesta idea trontolla, comença a esquerdar-se i, en segons quins àmbits, fa aigües. Ja són moltes les persones que associen a aquestes paraules el desastrós resultat d’una política clarament liberal, només preocupada per l’avenç econòmic a costa de tota la resta. És ara quan parlem d’allò que podríem anomenar la cara B del model de ciutat.

Pel que fa a l’habitatge, som una ciutat on costejar-se un pis qualsevol és una bogeria. Fruit d’una política urbanística més propera a la d’un promotor privat que a la d’un ajuntament preocupat pels seus ciutadans tenim una ciutat que constantment expulsa persones. Són milers els santcugatencs que trenquen amb les seves arrels o xarxes humanes aquí creades perquè han de marxar de la ciutat; el darrer any, arribàvem als 3.000. Joves amb projectes de futur a la ciutat, famílies amb els fills a l’escola o l’institut del barri o gent gran amb pensions limitades són el perfil de tantíssimes persones que han sigut expulsades pel model de ciutat.

Una situació similar es viu des dels Serveis Socials de la ciutat, atrapats en la limitació de recursos constant. Dona la sensació que al govern li preocupi molt aportar més recursos pressupostaris (que hi són, en tenim) en aquest àmbit perquè podria significar reconèixer que a Sant Cugat també hi ha pobresa i molta gent necessitada. Les ajudes no arriben a tothom que les requereix i hem hagut de viure experiències dramàtiques de famílies desnonades sense un lloc on poder anar a viure. La feina incansable dels i les treballadores de Serveis Socials topa amb una voluntat inexistent o molt minsa per part dels promotors del vanagloriat model de ciutat.

La cultura a Sant Cugat també s’ha vist, molt sovint, immersa en problemes de tot tipus. El model de ciutat sembla que només reconegui la cultura de consum deixant de banda i donant l’esquena a totes aquelles expressions de la cultura viva popular que es dona a les places i carrers de la mà del teixit associatiu. Infinites vegades ens hem trobat amb traves administratives i burocràtiques que tanquen amb un cadenat l’espai que és de totes les persones, l’espai públic, les places i carrers. El mateix hem viscut amb la promesa d’una sala de concerts que, a dia d’avui, és una discoteca privada en sòl públic. Veurem què succeeix amb la sala polivalent que prometen fer on els cines. Esperances i expectatives poques.

Així mateix, el model de ciutat tampoc resulta molt favorable per l’oferta d’oci nocturn. El centre ha quedat absolutament desèrtic d’activitat nocturna i local i només hi troben l’èxit discoteques que no dubten en anunciar-se de formes més que qüestionables.

Donem-li a tot això un gir de 180º, capgirem Sant Cugat i convertim aquest model en un model integrador i per a tothom. Cal pensar la ciutat en un sentit integral, en poder-la viure de totes les formes possibles. Cal recuperar espontaneïtat en l’ús de l’espai públic, revifar barris i fer-los barris de veritat, amb vida comunitària i veïnal. Cal una ciutat que no expulsi persones en funció de la butxaca i que sigui més solidària i cooperadora. Una ciutat que doni al jovent un paper protagonista real, que no el limiti a ser un mer consumidor. Certament, calen molts canvis. Tanmateix, tots parteixen d’un: la voluntat sincera i honesta de transformar, de canviar les coses i de no restar passius i indiferents.

Marco Simarro, educador social i membre de la CUP Sant Cugat

Notícies relacionades