No hi ha temps per ser reformista

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

El col·lapse no serà demà, va començar ahir.

Que el clima se'n va a la merda està clar. Que el col·lapse civilitzatori s'està donant molt més ràpid del que volem creure també. Moltes veus porten dècades avisant-ho, però no se'ls ha volgut fer cas*.

La qüestió ja no és aturar el col·lapse, sinó decidir com serà. I en etapes com aquestes no hi ha grisos: tot es decidirà entre un ecofeixisme dirigit per les elits o formes d'ecosocialisme llibertari. La visió de l'abisme provoca una certa necessitat de negació de la realitat, ja que assumir-la et situa en la dicotomia entre afrontar-la o esperar passivament el resultat. Si no hi fem res, probablement la major part de la societat occidental es llançarà als braços de qui els prometi seguretat i el manteniment del benestar (entès aquest com la infelicitat consumista a la que ens han acostumat). Per això, un projecte revolucionari del segle XXI a Occident ha de centrar-se en la millora de les condicions de vida de la classe treballadora a través d'un canvi cultural radical basat en models socioeconòmics sostenibles. La major part de desitjos materials de la població occidental no són sostenibles (viatges en avió**, artilugis electrònics, cotxes individuals…).

A on ens porta tot això? A que ja no hi ha temps per concessions de cap tipus. El reformisme i la política del mal menor ja no només són inútils (com sempre ho han sigut), sinó que són l'eina més eficaç per a mantenir el rumb actual. Emmascarar la realitat i fer creure que es poden solucionar problemes en forma de reformes sols alimenta la passivitat. I és justament l'últim que necessitem.

Radicals de lluny, reformistes de prop

En general ens trobem com actualment gairebé totes les forces polítiques mostren preocupació sobre la qüestió del clima i tenen grans discursos i propostes sobre el tema. Quan són temes llunyans sobre els que no tenen (o afirmen no tenir) capacitat de decisió tot són paraules valentes i declaracions contundents (“què dolent és Bolsonaro per destruir els boscos de l’Amazones”). Quan el tema que els ocupa els toca a prop la cosa canvia (“Nosaltres destrossem aquest bosc perquè no hi ha més remei”). El problema amb l’ecocidi és que es dona perquè tothom diu que no hi ha una altra opció, que hem de ser “realistes”. Però és el suposat “realisme” del sistema el que ens ha portat fins aquí.

A Sant Cugat la qüestió de la Mirada ha sigut un exemple clar per mostrar la hipocresia i covardia de totes les forces polítiques; sobretot les de la coalició que governa l’Ajuntament, que es declaren a si mateixes progressistes o, fins i tot, revolucionàries. Tots els seus eslògans radicals i de crides a la desobediència queden aparcats a la porta de l’Ajuntament. No hi ha cap intenció de sortir-se d’un marc legal que està creat per mantenir el sistema. A l'hora de la veritat, l'únic que marca l’agenda política són les enquestes d'intenció de vot. Cap partit polític s'atrevirà a dir la veritat ni a implementar els canvis necessaris si preveu un descens dels vots.

Tot això ens porta a aparents contradiccions com la unanimitat a l’Ajuntament de Sant Cugat en la moció sobre la construcció de l’escola la Mirada. A primera vista podria resultar curiós que tots els partits polítics, des de la dreta més rancia fins a les suposades esquerres, tinguin els mateixos interessos en aquesta qüestió.

En realitat, no ens ha d’estranyar. La ideologia dels partits importa poc perquè el seu paper sempre serà el mateix: mantenir l’status quo, de forma amable quan sigui possible, amb repressió quan faci falta. I pel que fa al clima, totes les forces polítiques governants han participat en l’ecocidi, des del neoliberalisme americà, la socialdemocràcia nòrdica o el capitalisme d’estat soviètic (mal anomenat comunisme).

El problema real amb la Mirada és el de sempre: és més fàcil destrossar un bosc que plantar cara als especuladors que acaparen solars. Plantegen com a una acció socialment necessària un atac més cap a la natura, ja que així s’estalvien tocar els privilegis d’uns pocs. I sobretot: fer-la (a costa de destrossar un bosc) permet una bona propaganda de cara a les properes eleccions, quelcom important per als partits polítics.

En la lluita per la defensa del clima ens toca a totes lluitar pel territori en el qual vivim. La frase “ni un pam de terra” que ha servit d’eslògan en la lluita contra l’ampliació de l’aeroport és la que ens ha de guiar.

Els partits al govern diuen que és el mal menor, però com hem dit abans, la política del mal menor no és suficient; és la que fa que l’ecocidi no s’aturi. No volem escollir entre formes “menys dolentes” de destrucció. Ara mateix tota la població tenim la responsabilitat de salvar tot el que es pugui. Es calcula que durant les properes dècades la població humana pot arribar a descensos de fins a 500 milions de persones per dècada***. I “descens” és una forma suau de dir morts i assassinats. Les crisis derivades del canvi climàtic i de l’esgotament de recursos ens situen davant del genocidi.

Per tant, aquí no s’està parlant d’uns pocs arbres. Estem parlant de mantenir un sistema que ens porta a la mort o d’oposar-nos a ell. Hi ha dos posicions i toca decidir. De moment els partits polítics de l’Ajuntament (i pel silenci còmplice de moltes organitzacions, sembla que també els moviments polítics del seu voltant) han pres posició pel reformisme que sustenta aquest sistema. El canvi climàtic és conseqüència de la suma de moltes males accions, per tant hem de lluitar contra totes i cada una d’elles, per petita que ens sembli.

Finalment, algú podria dir: “però i les criatures? és lícit que estiguin en aquestes condicions?”. Clarament no. S’ha de lluitar per trobar-ne solucions. En termes generals el primer que ens hauríem de plantejar és quin sentit té donar unes millors condicions en el present a unes criatures a costa de destrossar el planeta que hauran d’habitar. Però més greu és la hipocresia racista que emmascara aquesta preocupació per les criatures. No hi ha el mateix interès i esforços per les milions sense escolaritzar arreu del món i les milions de refugiades a conseqüència del canvi climàtic. Les prioritats de la nostra societat en quant a quines vides importen i quines no diuen molt del colonialisme i racisme interioritzats.

Conclusió

Però no ens equivoquem: la nostra acció no ha d’anar enfocada a aconseguir convèncer els partits a actuar correctament. És absurd confiar que les institucions resoldran els problemes que elles mateixes han creat. L’únic que determina les condicions de vida de la classe treballadora és la seva pròpia organització i resistència front a l’opressió i explotació que pateix per part d’un sistema compost per diferents i múltiples formes de dominació (Patriarcat, Estat, Capitalisme, Racisme, Especisme…).

Per això, la nostra responsabilitat és deixar d'obeir i començar a actuar. Suport mutu, organització, autonomia, determinació i acció directa seran les claus d’un futur mínimament vivible. Moltes lluites i pobles arreu del món ens ensenyen altres formes de vida, lluita i relació amb la natura que no passen ni per l’autoritarisme ni per l’ecocidi. Ens toca a nosaltres aprendre d’elles i sumar-nos a aquest corrent.

 

Héctor Martínez, membre de Llibertàries Pins del Vallès, la columna d'opinió llibertària composta per la CGT, Batzac i Embat

*Recomanem la lectura del darrer article de Turiel i Bordera per ser realment conscients de la situació: https://www.ctxt.es/es/20210901/Firmas/37191/civilizacion-escasez-trigo-petroleo-gas-suministros-antonio-turiel-juan-bordera.htm

**Si teniu dubtes sobre en quin punt us trobeu de la piràmide mundial de l’estructura de classes feu servir aquesta dada de referència: sols un privilegiat 10% de la població ha agafat un avió algun cop. I si n’heu agafat diversos i ha estat per turisme, aneu pujant esglaons.

***I no ho diuen 4 revolucionàries exaltades. Són informes de les institucions europees i internacionals.

Notícies relacionades