El centre de menors Els Lledoners s’obre al barri i trenca prejudicis

Foto: Pere Lecha

Una desena d’usuaris del Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE) Els Lledoners de Can Cortés (Les Planes) van acudir el 19 de novembre a la jornada de neteja de boscos organitzada des del Consell de Barri de La Floresta de la mà de les entitats que el conformen, especialment El Mussol. En aquesta trobada els menors van poder compartir un matí sencer amb els seus veïns. S’ho van passar bé, van compartir una estona amb gent de fora del centre i, de passada, van participar a una activitat d’educació en valors ambientals. Això, però, fa menys d’un any era impensable.

Al març del 2017 els veïns de l’entorn del centre van crear una recollida de signatures digital –avui dia amb més de 150 suports– per demanar que el CRAE deixés de ser un centre de menors. Al seu parer, els seus usuaris eren al darrere d’una onada de robatoris, agressions i ocupacions que va posar en alerta Les Planes. La preocupació havia començat setmanes abans i havia arribat a oïdes de l’Ajuntament a través del Consell de Barri. Els inputs venien per totes bandes: cossos de seguretat, veïns, el propi centre i la Direcció General de d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), òrgan de la Generalitat d’on depenen els CRAEs.

Després d’un intercanvi de cartes entre Joan Puigdomènech, president del Consell de Barri, i Jordi Calvo, director d’atenció a la infància i l’adolescència, es van acordar set mesures que haurien de servir per minimitzar la mala relació tot fent palès que gran part dels delictes que s’imputaven als usuaris no els havien fet ells, en algun cas puntual un antic resident. Entre les propostes hi havia la de fomentar les activitats extraescolars, el foment de l’oci, la cultura i la divulgació entre els usuaris i, sobretot, fer activitats conjuntes amb els veïns. La del 19 de novembre n’és només un exemple.

“Va arribar un moment en què ens vam aturar a reflexionar perquè no fèiem res com per estar menjant-nos tants marrons”, diu sense pèls a la llengua el director del centre, Jordi Panés. Va ser així com van decidir obrir-se cap a enfora, una aposta que no havien fet prèviament de “forma preventiva” entenent la delicadesa d’exposar els usuaris a l’entorn. Però la protecció esdevenia un aïllament contraproduent, diu. Els veïns tenien prejudicis dels usuaris i, alhora, els usuaris en tenien dels veïns. Malgrat viure al mateix barri, al mateix carrer i, fins i tot, paret en paret, no es coneixien.

El desconeixement mutu va ser clau perquè “un fenomen d’ocupació greu”, en paraules de Panés, esdevingués el tauler de joc perfecte perquè els usuaris d’Els Lledoners acabessin sent el boc expiatori d’una situació d’inseguretat que superava amb escreix el que passava portes endins del CRAE. “Prop del centre hi va haver ocupacions realitzades per algun exusuari”, recorda Panés, “però eren ja majors d’edat i no tenien res a veure amb la majoria dels xavals que ara són als Lledoners i amb d’altres només comparteixen la nacionalitat”. Les activitats internes obertes als veïns van ser el primer intent de revertir la situació. Ara, avança, preparen una jornada de portes obertes que encara no té data.

A poc a poc les queixes pel CRAE han desaparegut del Consell de Barri, de l’Audiència pública i de l’agenda dels mitjans. Les mesures han començat a donar els seus fruïts i Panés explica que els 17 usuaris que avui dia conviuen al centre se senten part del seu entorn cada cop que les entitats els conviden a participar als seus actes. Les trobades han canviat la mirada dels menors i els han servit per compartir part del seu temps amb altra gent, educant-se també a nivell social pel que fa a costums i consciència, especialment útil per a aquells menors d’origen estranger. La demostració del canvi és que cap de les activitats amb els veïns és obligatòria i, malgrat tot, sempre la majoria d’usuaris decideixen acudir.

Panés també reivindica els punts d’encontre amb l’entorn com un bon moment per explicar què és un CRAE i la tasca que s’hi fa. “No som una presó”, reivindica. Aquests centren desenvolupen la tasca de guarda i ensenyament de menors que no poden tenir un entorn familiar adequat. Això, traduït a la realitat, significa que són menors que no tenen una família que se’n pugui fer càrrec, ja sigui perquè li han tret la custòdia com perquè no tenen un entorn familiar al país –en alguns casos, explica, hi ha menors que fugen dels seus països sols i arriben a Catalunya sense tenir un lloc on residir-hi.

Als CRAEs, en aquest cas concertat ja que depèn de la Fundació Mercè Fontanilles, es desenvolupa la tasca de cura i ensenyament d’aquests infants i adolescents –als Lledoners majors de 12 anys– fins que recuperen un entorn familiar estable, ja sigui la seva família o una d’acollida, o assoleixen la majoria d’edat. Per fer-ho, reivindica Panés, hi ha tot un equip de professionals que determina les necessitats de cada menor i l’acompanya per donar-li un creixement personal i els mecanismes per sortir-se’n al món laboral un cop deixin el centre. Són usuaris que potser tenen problemes personals però que en cap cas són delinqüents i, per això, el CRAE no funciona com un centre penitenciari per a infants i adolescents.

El sistema d’atenció a la infància i l’adolescència està lligat a una legislació concreta que se centra en garantir els drets bàsics de qualsevol menor, malgrat que aquests no tinguin un entorn familiar estable. I això, reconeix el director del centre, pot ser tot un repte ja que els usuaris arriben als CRAEs per motius diferents, amb perfils diferents i alguns d’ells amb algun tipus de discapacitat. Però, per sobre de tot, diu, no cal oblidar que “no deixen de ser nens”. “Som professionals, no monitors de lleure, que treballem perquè la motxilla que cadascun d’ells porta a sobre influeixi el menys negativament possible al seu futur”, clou.

Notícies relacionades