La responsabilitat de no caure en la voràgine

Quan Pedro Sánchez va anunciar que el desconfinament gradual es faria amb una lògica provincial me’n vaig recordar de Javier de Burgos i de com la seua proposta territorial ens acompanya fins als nostres dies sense gaires alteracions tot i haver passat 187 anys. I me’n vaig recordar d’ell per no haver incorporat al final una província de Xàtiva, que respondria a la realitat social de les comarques centrals del País Valencià –allà on viu tota la meua família–, provocant l’absurd de dividir adminsitrativament una realitat social, familiar i econòmica viva amb les comarques de la Costera, la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida i la Safor a la banda valenciana i les de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta a l’alacantina.

Després del moment d’indignació egoista, sumat al dubte –ara ja resolt– de quan la gent que vivim sola ens podrem relacionar amb algú altre i la tristor d’haver d’acceptar no poder veure a la meua família i al meu primer nebot acabat de nàixer fins segurament finals de juny, vaig veure que la indignació era compartida. A Catalunya ressorgien les vegueries i, en general, s’evidenciava com una ratlla a un mapa no canvia les dinàmiques socials.

Al moment me’n vaig recordar del rebombori d’uns pocs dies abans. Gent indignadíssima amb l’eixida dels xiquets i les xiquetes, que després de més de 40 dies tancats a casa podien gaudir d’una miqueta d’aire. De sobte, un munt d’indignats de balcó ho posaven en dubte tot, obviant tots els llocs on la gent va ser respectuosa. I, en un gir inesperat dels esdeveniments, ens vam posar a debatre de teleobjectius i dels angles de les fotografies.

El Twitter es va omplir de mems i acudits (gràcies!) i d’exabruptes que segurament sobraven. La veritat és que quan el president va parlar res va quedar massa clar. Això va fer que el meu mòbil, i m’imagine que el de tothom, començara a rebre missatges d’amics i coneguts preguntant mil i un dubtes sobre el desconfinament i la nova realitat. Tot i la resignació a la qual no he tingut més remei que acomodar-me, vaig plorar; i supose que no soc l’únic.

Era una impotència tan absurda com latent. Sabia que no podia fer res i que, de fet, tot i les possibles millores, des d’una perspectiva de salut pública la decisió és adequada –o potser fins i tot tova–. I em sembla sa. Desesperar-se. Caure un moment. Prendre aire. Entendre que estar trist no és motiu per a desmuntar qualsevol decisió política, com tampoc ho és per a no mantindre una crítica amb allò que realment –i argumentadament més enllà del nostre melic– ens sembla una aberració.

Però no. Vivim a un món que ens obliga a militar activament en temes que ni tan sols ens havíem plantejat, en temes que no coneixem i dels quals no tenim els coneixements suficients per a opinar. I això fa que molta gent acabe fent categoria de la vivència personal, el que ara és latent però que es veu sempre que algú parla de les seues (suposades) opressions per a dir que tothom que comparteix la seua condició (de gènere, classe, raça...) ho viu igual. Allò d’“em preocupa el meu culˮ, que cantava l’Ovidi, i que no ajuda gens a l’empatia i el suport mutu perquè tot passa pel varem de la nostra pròpia i santa egolatria.

Enmig d’este mar de prepotència, testosterona i superioritat moral, he arribat a una conclusió –que potser és més resignació que conclusió– però que potser ens ajuda a anar passant les fases sense alternar-nos més del compte: No ens hem de deixar emportar per la voràgine. Plorem quan ho haguem de fer. Enfadem-nos. Parlem quan tinguem alguna cosa a dir. Callem quan no. No ens precipitem. No convertim l’existència en un mar de retrets mal pensats però no, no cal opinar de tot. Ni tan sols tenim l’obligació de saber si una decisió és encerta o errònia. Cuidar-nos també passa per això, per no exigir-nos més del que podem assumir.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades