Mireia Calduch: “En la moguda del procés i les pensions s’aplaudeix la gent gran; però això no només ha de ser per les lluitesˮ

Fotos: Jordi Pascual

És la directora de la coral nascuda al Casal d’Avis de La Floresta, la Coral Tardor, i durant els seus 20 anys al capdavant d’aquesta experiència Mireia Calduch ha pogut fer evolucionar el tipus de música en base als interessos dels seus integrants. En els darrers anys han arribat noves generacions de “grans personesˮ –prefereix aquest terme a emprar gent gran– que van ser protagonistes de processos d’apoderament ciutadà i lluita com els dels anys 60 i això, diu, es nota molt. La Coral Tardor barreja les havaneres que cantaven fa anys amb cançons protesta i d’altres actuals. L’experiència de dirigir la coral li ha marcat la vida i ha pogut comprovar com les nostres àvies i els nostres avis no són l’estereotip de persones tancades a casa davant de la tele sinó que reivindiquen el seu lloc a la societat, de vegades de manera reconeguda com en les mobilitzacions sobiranistes i per les pensions i, d’altres, esperant que es trenqui l’escletxa generacional, com amb els concerts de la coral.

Heu introduït piano i bateria, canteu cançons modernes, protesta... Heu canviat el concepte de coral de gent gran. Com ha estat l’aposta?

– Ha vingut rodat pels components nous. La Coral Tardor té 28 anys i ha tingut alts i baixos, com en qualsevol coral perquè hi ha incorporacions i gent que marxa. Som un grup, tothom és important i hi ha d’haver un engranatge. Quan jo els vaig agafar ara fa 20 anys tenien un repertori gran però era d’havaneres i alguns cànons cantats a una sola veu. A partir d’aquí vam començar a fer un treball per fer dues veus, i de vegades tres, alhora que introduíem altres tipus de cançons sense deixar de cantar havaneres. Mai ho hem deixat de fer perquè penso que tenir un ventall molt gran de repertori enriqueix. És molt interessant cantar cançons tradicionals pròpies i d’altres països, perquè hi ha un gran repertori. També cançons espirituals negres.

Els temps que vivim van provocar que introduíssim cançó protesta, algunes a proposta dels integrants i algunes a proposta meva. Sigui com sigui, el repertori no ha de ser por real decreto, no ho puc imposar jo. Si han de cantar una cançó que no els hi ve de gust, la interpretació no serà bona; per això cal treballar en equip. Fa una mica més de dos anys que hem introduït nou repertori, tot i que sempre era una cançó puntual enmig d’un concert més ampli. L’any passat vam tenir la sort de l’arribada dels músics, el Ricard al piano i l’Esteve a la bateria; que ens va obrir un ventall grandiós. Et permet arribar a cançons molt més actuals. La resposta dels components va ser genial. Es troben més a gust, es nota a l’hora de cantar i el públic ho percep.

Com vas arribar al món de les corals?

– La meva mare és música i a casa, des de la panxa de ma mare, he mamat la música. Ella feia classes particulars i, a partir d’aquí, el meu món musical es va anar obrint. La meva mare va obrir una escola de música i als 17 anys jo ja vaig poder donar classes a nens petits. Allà vaig començar amb el grup de petits de coral.

I a la Coral Tardor?

– Arran que una àvia d’una de les nenes cantava a la Coral Tardor, l’any 1997 vaig ajudar-los a dirigir un concert i vaig estar un temps assajant amb ells perquè el seu director, Albert Marcos, no podia venir. Va ser la pròpia àvia de la nena la que m’ho va proposar. En un inici m’hi vaig quedar parada perquè mai havia portat una coral d’adults i menys encara de gent gran. Tot i així, el repte em va temptar i vaig assajar amb ells un mes. Va ser un món nou i molt gratificant. I gràcies a aquesta experiència vam poder fer un intercanvi entre la coral de petits i la de gent gran. Va ser molt enriquidor perquè vam ajuntar nens de 3 a 6 anys amb avis.

Al Nadal següent la Consol Pagès, fundadora de la Coral que en aquell moment n’era la presidenta i encara avui és tota una institució a La Floresta, el Casal i la coral, em va dir que l’Albert els deixava per temes personals i laborals. Em va proposar que els agafés jo i no ho vaig dubtar gens. Des del gener del 1998 que hi porto la Coral. La meva vida va lligada a la Coral Tardor, no es pot separar. Llavors tenia 26 anys i ja en porto 20, m’ha marcat moltíssim perquè va molt més enllà d’una coral, és com la meva família.

A la Coral Tardor s’hi veu perfectament la reivindicació per un envelliment actiu.

– Totalment, a mi em va sobtar el primer cop que hi vaig venir. Treballava amb corals infantils i em va sorprendre molt perquè no era la típica imatge d’avis tancats a casa amb el sofà i la tele. Les generacions que ara són grans tenen un altre bagatge perquè han viscut reivindicacions dels 60 i dels 70. Ho porten i es veu. És gent molt implicada no només a nivell personal sinó també reivindicatiu. Són models a seguir.

També tenim gent més gran, per sobre dels 80 i 85 anys, per a qui la Coral és el seu moment de relació social. Són persones que, per capacitats físiques i de mobilitat, són més a casa. El dia de coral, quan fem concerts i sortides és el seu moment de cantar, sí, però també de relació amb altres companys i companyes. És un component social importantíssim que en aquest cas valoro molt més que el musical.

Com és el treball amb la resta de corals de Sant Cugat?

– Hem fet molts intercanvis amb totes, amb Valldoreix, amb la llar d’avis de la parròquia i amb Santa Rosa; a banda de la que organitza l’Ajuntament en la setmana de la gent gran.

La setmana de la gent gran d’enguany, que es va celebrar del 29 de setembre al 5 d’octubre, posava èmfasi en trencar l’escletxa generacional. De vegades es cau molt en tòpics de l’estil que “els joves no cedeixen els seients al transport públicˮ però col·lectius com les corals fan un esforç per obrir-se i anar molt més enllà, que trencar l’escletxa sigui molt més que si un jove et cedeix o no un seient. Creus que ho aconsegueixen?

– Segons què és el que mostren pot tenir més o menys interès de cara a la gent jove però és cert que cal més treball. Per exemple, l’intercanvi que vam fer de la Coral Tardor amb la coral de nens va aproximar molt. S’haurien de fer més experiències d’aquest estil i potenciar-les des de petits. Perquè quan ens queixem dels joves ens hem de fixar en allò que se’ls ha inculcat des de petits. Se’ls ha ensenyat a respectar la gent gran? Si ja llavors hi ha contacte entre generacions, quan siguin adults o joves no els resultarà un salt relacionar-s’hi.

Ara potser faig d’advocat del diable però a la Coral ho veiem. Al Casal fem molts concerts. Si vingués una persona de la família de cada component, potser no hi cabríem, però hi venen pocs. Hi ha qui mai ha sentit cantar el seu pare, la seva mare o els seus avis.

Potser si en lloc dels pares o dels avis fossin els fills, no es perdrien ni un concert.

– Clar! Els ho he sentit més d’un cop: “Quan ells feien espectacles, he anat a totsˮ. Potser no costa tant interessar-se pel que fa la gent gran, més encara quan és una activitat cultural que fan amb moltes ganes. En canvi, en la moguda del procés i les pensions, se’ls aplaudeix orgullosos de la seva participació. Però això no només ha de ser per les lluites, ha d’anar més enllà.

Notícies relacionades