La Floresta: habitar el bosc i no destruir-lo en l’intent

Fotos: Jordi Pascual

El desenvolupament urbanístic seguit durant les dècades precedents als nostres temps –i segurament també en l’actualitat– ens ha portat a tenir un repte d’encaix territorial constant: proximitat d’habitatges i infraestructures, organització de la mobilitat, proximitat del nucli urbà i la natura... La Floresta és, segurament, la més alta expressió d’aquesta dificultat. Envoltada de Parc Natural, amb carrers estrets i curvilinis, amb diverses centralitats disperses i una orografia que fa feredat als despatxos d’urbanisme. Parlar de com s’habita i com s’hauria d’habitar el barri és una discussió constant a la qual han intentat donar resposta els alumnes d’un curs sobre habitatge de l’Escola d’Arquitectura del Vallès (ETSAV).

És dimecres al matí. L’estació de La Floresta està engalanada amb cartells explicatius, plànols i projeccions de possibles projectes. Hi ha curiosos però, sobretot, estudiants i entesos de l’arquitectura que visiten la mostra per escoltar i discutir les propostes. És el final del curs i allò plasmat en l’exposició és el resultat d’un extens treball d’anàlisi, imaginació i plasmació. La seva feina ha estat possible gràcies a la Comissió d’Habitatge del Consell de Barri, a les sessions de treball de la qual han pogut acudir els estudiants de l’ETSAV per fer una proposta real. “Són propostes molt ben acabades”, explica Eva Serrats, membre de la comissió, “fins i tot hi ha hagut veïns que s’han desil·lusionat en adonar-se que tot això és un treball universitari i segurament mai s’arribarà a aplicar”.

Relació barri-natura evitant la gentrificació

La major part dels projectes preparats pels estudiants de l’ETSAV donen resposta a les necessitats del barri a gran escala, com compaginar la vida quotidiana amb un entorn natural privilegiat i a conservar alhora que s’evita un procés de gentrificació que converteixi La Floresta en un dormitori de classes benestants. La idea més radical és la que va explicar l’activista ecologista Jesús-Àngel Prieto a principis de setmana a aquest diari: dos grans edificis, casetes derruïdes i deixar que la natura guanyi protagonisme. La seva idea també és la d’un dels projectes exposats, amb la proposta d’edificis comunitaris amb serveis i 15 plantes d’alçada en què s’hauria de concentrar la població per deixar que el bosc recuperi terreny.

Les altres idees no són tant polèmiques perquè mantenen la lògica d’edificacions de poca alçada. Els estudiants han proposat tot tipus d’apostes: un model de cases baixes i autosuficients compaginada amb una mobilitat més sostenible, la construcció sense fonaments –utilitzant blocs de formigó petits que claven pals al terra per subjectar l’estructura que, així, pot ser elevada i no afectar al terreny–, reconvertir les grans cases de la burgesia barcelonina en llocs de cohabitatge i treball autosuficient amb una estructura exterior que en permeti l’accés individual a cada mòdul habitacional i, fins i tot, l’enderrocament de murs dels patis per crear espais comunitaris més amplis.

Aquesta darrera idea és, potser, la més ambiciosa de totes les exposades ja que no només redefineix la trama urbana i aprofita els terrenys buits com a parcs, horts urbans i dreceres sinó que fa tota una anàlisi del barri amb la detecció de cases desocupades, opcions de generació d’energia, possibles canvis de mobilitat, reaprofitament d’espais en desús, ampliació de la franja de protecció d’incendis i, fins i tot, la creació d’una xarxa oberta de wifi que eviti grans actuacions de les empreses de telecomunicacions. La gran aposta del projecte, que alhora pot ser la seva debilitat perquè suposa un canvi de concepció de les relacions socials, és la creació d’espais d’intercanvi que superin el carrer per entrar a la casa podent compartir aigua, electricitat, internet i, fins i tot, el pati.

La mostra també recull una proposta d’èxit, la que el col·lectiu d’arquitectes Re(acció)ressò ha fet conjuntament amb l’Ajuntament de Rubí al barri de Sant Munç, amb una orografia similar al de La Floresta. El repte era fer una anàlisi de l’ocupació real dels habitatges i, un cop comprovada la baixa densitat, plantejar propostes de redensificació. Són ells els que han proposat el cohabitatge en les grans cases del segle passat, que ha d’anar acompanyat de la creació de llocs de treball al barri, de l’eficiència energètica dels edificis –per tant, la seva rehabilitació possible gràcies a la divisió de les despeses entre les persones que cohabitaran l’espai– i la recuperació del contacte amb l’entorn natural.

La gent gran en un barri dispers

Els estudiants de l’ETSAV també han preparat sis projectes a mode de proposta sobre com hauria de ser l’edifici de lloguer social per a gent gran que l’Ajuntament comença a preparar a la plaça Miquel Ros. Hi ha una idea de cohabitatge entre gent gran i gent jove, una de fer una mena d’edifici molt obert a mode de llotja sobre la plaça, un altre per pujar l’activitat de la plaça a la façana i els balcons de la nova construcció i un perquè, a més d’acollir gent gran, l’espai pugui tenir una “casa del barri” on fer accions col·lectives (estudiar, dinar, actes o portar l’activitat de la plaça a dins els dies de pluja).

Per la seva complexitat, hi ha un projecte especialment ambiciós. Els estudiants no només han dissenyat un edifici amb una rampa central, les zones col·lectives mirant a la plaça i la combinació d’espais privats i comuns per afavorir la vida en comunitat sinó que han fet una recerca prèvia de persones grans que podrien estar interessades en habitar un edifici en aquestes condicions. La seva proposta és fer que la gent gran del barri deixi les seves cases perquè puguin passar a estar en mans de persones més joves i, alhora, permetre que els avis puguin seguir residint al seu barri, a un lloc d’accés fàcil però sense renunciar a la seva quotidianitat.

Notícies relacionades