Unitat, lluita, batalla, victòria

Avui comencen les commemoracions del primer aniversari de l’1-O, no amb molts motius d’alegria pels independentistes.

Després d’un any sense rumb, donant pals de cec, i escudant-se darrere la injustícia de la repressió, els actuals lideratges del moviment independentista estan arriscant el més valuós que tenim, que és la consciència col·lectiva i l’esperança. Crec que és un bon moment per fer una mica d’autocrítica constructiva.

No és que l’1-O hi hagués molta unitat. Recordo com el govern de la ciutat, l’ANC i les ocupacions dels col·legis anaven poc coordinats (per dir-ho elegantment), això sí, malgrat els esforços titànics al respecte d’algunes persones. Però un cap de setmana de vicissituds, por, esforços col·lectius i referèndum, la gent, als col·legis, vam deixar-ho enrere. Les consignes contradictòries, les directrius d’uns i altres i els xocs de diferents cultures polítiques van sortir convertides en entesa, unitat i sobretot consciència col·lectiva de que juntes ho podem tot. Malauradament, un any després, només cal veure la incapacitat d’organitzar un acte conjunt de commemoració per posar de relleu que molt del que vam crear s’ha anat perdent.

Ara fa un any, érem pocs els que desconfiàvem dels lideratges del procés™. Avui cada dia més i més gent en desconfia. Però el problema principal d’aquest any no ha estat la desconfiança de baix cap a dalt, doncs en última instància els més incrèduls acudien a totes les cites, sinó de dalt cap a baix. Les setmanes després de l’1-O es van posar de relleu que els lideratges del procés no confiaven en la gent. Fa vergonya aliena veure al president Torra dient que el més valuós és la gent mobilitzada. Ell, que hereta el llegat dels que van enviar a tothom a casa, confiant en la màgia de les institucions i la cultura política del peix al cove, ara dona lliçons de com d’important és la gent mobilitzada. Quan tornem a prendre els carrers ens hem de recordar que és el més valuós que tenim, i que qui ens vulgui a casa i desmobilitzats no està aplicant una tàctica efectiva per la independència.

Una altra cosa que fa un any no estava tant clara és que batalla n’hi haurà. D’una forma o una altra n’hi haurà. Per més que el moviment independentista es mantingui massivament en els postulats de la no-violència hi haurà batalla. Les metodologies de la desobediència civil no violenta han estat i seguiran sent considerades violència o terrorisme. Cal perdre la por a la confrontació, doncs la transició de la llei a la llei en el context actual té un recorregut ben curt, com ja hem vist. La confrontació, amb múltiples actors serà quelcom que acompanyarà el procés cap a la independència, al marge del que el moviment independentista vulgui, i obviar aquest fet és un acte de negligència política.

I ara què? Està clar que l’actual rumb del procés™ no apunta cap a la independència. En el concurs d’equilibris discursius on el primer que reconeix el que és un fet objectiu –que s’està fent política autonomista des de la Generalitat– perd i serà “el gran traïdor” del procés™, el moviment independentista no hi pot dipositar esperances a curt termini. Tampoc a la “internacionalització” ni el “govern a l’exterior”, doncs malgrat fer un treball de fons necessari tenen una incidència política casi nul·la.

Crec que arribats a aquest punt el més sensat que pot fer el moviment independentista és, primer de tot, assumir la derrota i deixar-se de retòriques. Analitzar-la i aprendre’n, aquesta columna n’és una molt modesta contribució. Cal reorganitzar-se pels temps que venen, temps de replegament independentista i conquestes d’autogovern. Cal crear noves estructures al marge de la dinàmica de partits, estructures de la societat civil no subordinades amb capacitat de desbordar la via institucional, malgrat acabi sent aquesta la que cristal·litzi les conquestes. Calen també nous lideratges nascuts de les cendres del fracàs dels actuals, forjats en l’aprenentatge del que ha passat i amb noves propostes de futur. Els principals actors polítics ja han assumit l’inici d’una etapa de replegament, però mantenen una línia discursiva que no permet fer aquesta reflexió col·lectivament, i això és un problema.

Només en la unitat i la lluita hi ha camí a la victòria, així que com deia el comandante, un any després cal tornar a començar: Unidad, lucha, batalla, victoria!

Julià Mestieri, membre de la comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades