“Les esquerres al govern”

“Les esquerres al govern”, això cantem amb el número 34 al quinto de Sant Cugat, fent referència a la situació política del 34. Ara bé, sembla que, parlant de Sant Cugat, Sant Josep podria tenir competència, segons diuen algunes veus optimistes.

I és que ja són un bon grapat que diuen que el curs polític que acabem de començar podria acabar amb un canvi de color en el govern local. Diuen, diuen, diuen..?

Amb la conformació de la nova etapa a la Generalitat, no són pocs els homes i dones forts del PDECAT que han marxat de la política local santcugatenca. Aquest fet ha generat una falta de referencialitat interna i la fragmentació de sigles, que atomitzen les posicions d’una dreta fins ara sempre compacta. Pel poble se sent “no han deixat a ningú per continuar”. I és que la trajectòria de l’actual equip del partit de govern està a anys llum de la bona època d’en Recoder. I la presentació, en diferents llistes de l’espai típicament convergent en seria un símptoma evident.

Ara bé, en tenen prou ERC, CUP i ICV amb les debilitats d’altri? És això suficient com per sumar i formar un govern d’esquerres a Sant Cugat per la pròxima Festa Major? Aquest és l’espai per la política feta, la de l’any que queda, i la que s’hagués pogut fer i ara queda pesant a les esquenes.

Al meu entendre, ara mateix la principal pregunta a respondre és què pot oferir un govern d’esquerres? Un Sant Cugat sense corrupció? Una ciutat “verda i per les persones”? Amb una gestió més “transparent”? Res que no ofereix (que no vol dir que practiqui) l’actual projecte convergent. Significats buits en una partida amb les cartes marcades, doncs no hi ha capacitat de discutir el marc del debat.

Quan la dreta pot apropiar-se de totes les propostes de les esquerres com en aquest cas, obligant a les esquerres a dir “de debò” (“verds, de debò”, “pública, de debò”, “participació, de debò”) és que la revalidació de l’actual govern està en pilot automàtic.

Malauradament la pràctica institucional de la sociodemocràcia que coneixem avui en dia porta a convertir els projectes polítics en el que és en si la socialdemocràcia, un projecte liberal amb aquest ‘però’ social, que no qüestiona el marc i per tant tampoc allò estructural.

I a Sant Cugat tres quarts del mateix. Per un projecte santcugatenc d’esquerres cal partir de 0 en la definició de l'imaginari i les referències de què i qui som Sant Cugat. Cal treballar per construir un marc que posi les propostes transformadores al centre, i deixar de fer política des del “som una ciutat pija, no hi podem fer res”. No vinc a defensar que el “relat” que es fa en política sigui el més important, el que dic és que crec que és en el que va més fluixa l’esquerra sancugatenca. En general la gent prefereix votar l’original i no una còpia amb alguns matisos.

Primer de tot cal identificar el projecte convergent de Sant Cugat en una ciutat que expulsa la seva gent. Per fer-ho cal visualitzar el negoci immobiliari, començant per les APIs sancugatenques i el paper nefast que han tingut en aquesta ciutat. Cal parlar de fons voltors com Alcarazcoorp, que destrueixen les cases de poble de tota la vida per fer-hi habitatges de luxe. També cal parlar dels grans propietaris de Sant Cugat. Santcugatencs i santcugatenques històriques i ‘de pro’ que viuen de rendes a costa de pujar els preus dels habitatges a la primera que poden. També cal parlar de l’aniquilació del comerç local. La llista d’exemples de comerços que han tancat és llarga i cada un d'ells molt coneguts en la ciutat. Tot plegat directament relacionat amb el model urbanístic.

En contraposició cal posar en valor els actors socials que no participen activament de la xarxa clientelar i de retro-legitimació del model de ciutat. Un bon exemple són els projectes d’economia social de la ciutat. Tenim a Sant Cugat projectes històrics, basats en valors i referencials a nivell català, com Jeroni de Moragas o l’Ortiga a Can Monmany. També urgeix recuperar la memòria de la ciutat d’una manera crítica i política. En l’imaginari col·lectiu des de la vida de pagès al voltant del monestir al primer govern convergent hi ha poques fites si no cap. La memòria antifranquista i de la república seria un bon lloc per on començar.

Cal també posar el focus en les contradiccions on els conflictes de classe són més palpables. La qüestió de l’accés a l’espai públic i la vida cultural al carrer ha sigut un tema candent aquesta legislatura i l’anterior, però té un factor de classe que no s’ha explotat políticament. Part del problema de la pressió sobre la via pública ve donat per la impossibilitat d’accés a espais privats per realitzar moltes de les activitats, fet que ve provocat per l’alt preu del m2 fruit del model de ciutat. La regulació restrictiva de l’accés a l’espai públic implica expulsar aquelles persones/col·lectius/entitats amb menys recursos de la vida social de la ciutat. Ara bé, la xarxa clientelar compta amb el conflicte de classe expressat en la pugna per l'accés a l’espai públic i/o locals i espais per la vida social i associativa. Falta una crítica radical i sistèmica que posi en l’origen de l’explicació del problema el conflicte central de la ciutat: el model de ciutat convergent.

Segurament molta d’aquesta tasca de reflexió i maduració d’idees correspon a la societat civil i a un teixit associatiu polític transformador amb visió de ciutat inexistent o encara incapaç d’abordar aquests debats. En tot cas si no és un projecte a 7 mesos vista, el mes 8 caldrà intensificar els esforços en aquest sentit per poder parlar d’un projecte a 4 anys vista. Depèn de tots i totes nosaltres.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades