La sala polivalent, els arbres i el bosc

Aquests últims dies ha estat notícia arran de l'aprovació dels pressupostos municipals la futura sala polivalent de la ciutat.

Sembla que el principal problema que està trobant aquesta sala és que no podrà ser inaugurada abans de les pròximes municipals de maig, i això està portant una mala estrella al projecte que no hi ha per on menjar-se'l.

Licitar les obres sense un projecte clar, la definició dels usos, un model de gestió ni parlar amb les entitats és un disbarat de l'alçada d'un campanar. Ja que o bé les obres condicionen la resta o bé caldrà fer una altra ronda d'obres. Però clar, després de tantes dècades fa de mal fer campanya sense encara no haver 'engegat el projecte'. Així que total, licita unes obres i promet una data d'obertura. Està clar que les entitats hi pintarem poc, perquè si se'ns hi vol participant serà en fals, ja que és l'única manera de complir aquests tempos.

Intento ser breu en la descripció de com està el tema, perquè crec que ens passa a tots que el reguitzell de nyaps és tan monumental que fa que els arbres no ens deixin veure el bosc.

Personalment em fa patir que la sala polivalent actuï d'espantaocells per la campanya electoral, fent que es parli més de la seva (mala) gestió que del problema de fons que travessa la ciutat i de la qual la sala polivalent n'és només una conseqüència natural.

 

Parlo, és clar, una vegada més, de l'espai públic de la ciutat i els seus usos. Cal plantar batalla en què la regulació de l'ús de l'espai públic ha de prioritzar la vida pública i social.

Cal separar el debat del descans i el soroll del d'accés a la cultura. L'espai públic és necessàriament l'espai de socialització natural de la ciutat. Especialment en el cas de Sant Cugat on el model urbanístic obliga a la majoria de la població en una situació econòmica regular a viure en espais petits. D'aquesta manera no hi ha espais de socialització privats, i per tant en l'espai públic esdevé necessàriament en el lloc on aquesta contradicció es manifesta.

Es que el bosc del model de ciutat de Sant Cugat és gran, però juntament amb l’habitatge, l’espai per la vida social i cultural és segurament una de les puntes del iceberg. No sempre és fàcil combinar la crítica sistèmica amb la disputa per la gestió, però és un exercici necessari.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades