La desfeta, el Frankenstein i altres històries fantàstiques d'aquestes setmanes

Han passat les eleccions municipals i la política local ha quedat ben capgirada. Sorprenentment capgirada pràcticament per a tothom, per bé o per mal.

Personalment el que més m'entristeix és la poca incidència de la política local en les eleccions municipals. Sense que serveixi de precedent coincideixo amb l'Aldo en la seva última columna en aquest sentit. Segurament per a ells serà especialment frustrant doncs segurament són la formació que més carrer ha fet aquests 4 anys.

Des del meu punt de vista, els resultats a l'esquerra d'Esquerra obren un temps més interessant políticament que uns resultats una mica millors. Em sap greu pels amics que tinc les diverses formacions, ja que ha sigut dur per ells. Intentaré fer allò de "al mal temps bona cara".

Si una cosa queda clara, és que el treball institucional rendeix menys en política institucional que el treball de carrer. I aquí la bona notícia: juguem a casa. No?

Paradetes, teixit associatiu, plataformes reivindicatives i comunicació per cel, mar i terra (en canal, forma i contingut). Una glopada d'aire per agafar perspectiva de què proposem per la ciutat. De qui som el 'nosaltres' per proposar-ho. Sindicats, algú ha dit sindicats? [sic]

Plataformes vàries com assemblees pels drets socials, mobilitzacions pel preu del transport o pels serveis sanitaris són frustrants i extenuants, sí, però no són l'ABC de la politització? I que és la política rupturista si no és política des de l'empoderament polític dels que menys tenen? Segurament els i les activistes professionals ens toca revisar-nos els papers; quina feinada, parlo per experiència.

I ara què? Doncs ara tot plegat depèn de l'altre animal. "Govern" d'"esquerres"?, amb moltes cometes, però per què no? Personalment m'alegro molt de no haver-me'n de preocupar més enllà d'aquestes línies. El que decideixin la gent implicada serà el correcte, i des d'aquí el meu respecte, però això és una columna d'opinió, no?

Com opinòleg diré que el que em preocupa no és tant quin govern aquests 4 (?) anys que venen. El que em preocupa és assentar un canvi de govern. Seria ideal tenir una majoria sòlida d'esquerres, és clar, però no hi és, és una obvietat. El PSC no pot passar de governar amb el PDECAT a governar amb ERC i CUP. Personalment crec que no serà sostenible, però si es troba com fer-ho, per què no?

Al meu entendre en moments de la gran pregunta "Què fer?" sempre ajuda el trident: objectius-estratègia-tàctica. Si l'estratègia és un canvi de govern a llarg termini a la ciutat, quina decisió l'afavoreix més?

Trencar la monocromia certament és un element positiu per assolir-ho. Però tenir una gestió difícil que pot estar plena de conflictes (i desgast públic), que acaba tenint una acció concreta tèbia, en quina situació ens deixa a les pròximes municipals? Aquí també caldria veure la fuga del PDECAT, si la menjadora es queda sense menjar. Alhora, quanta força cal per entrar en condicions a governar una institució tant i tan viciada fruit de tants anys del mateix govern? Com quedarà la participació en els moviments de base si els partits d'esquerra entren al govern, feina dels comuns?

Així doncs, i plantejant-ho en aquests termes tan resumits, la qüestió del Frankenstein és bàsicament tàctica.

Per acabar, no vull deixar de dir que per mi la qüestió clau no és tant si hi ha nou govern o no. Amb tanta dinàmica nacional com hem vist tinc seriosos dubtes que en 4 anys torni a haver-hi geometria si seguim així. Caldria aprofitar aquests 4 anys per construir base i unitat des de la base pel projecte programàtic de mínims que ara es podria plantejar. Però sembla que això no està gaire a l'agenda de ningú. En tot cas, serà tema per un altre escrit.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades