Gràcies taxistes!

Davant la inundació mediàtica criticant als taxistes de Barcelona de les últimes setmanes, m’agradaria trencar una modesta llança a favor seu en aquesta columna.

És molt fàcil discutir les coses mirant-se les realitats des de la graderia. Això ho podrien fer millor, no s’expliquen prou, no cal fer això per protestar, s’haurien de modernitzar….bla bla bla.

La realitat és que cal triar entre mantenir unes feines precàries amb tots els problemes que té el món del taxi, però on és possible (que no sempre) que els i les treballadores tinguin control sobre les seves condicions i els seus mitjans o que això passi a ser impossible. Cal triar entre la precarització dels taxistes o la ultra-precarització d’Uber i Cabify.

Cal dir, alt i clar, gràcies taxistes per plantar cara. Plantar cara defensant les condicions laborals, vostres, i de retruc les de tothom. Perquè exemples de victòries sempre són necessaris. Perquè exemples d’organització sempre són necessaris. Perquè plantar cara a les grans multinacionals sempre és necessari. Perquè plantar cara al gran capital sempre és necessari. Cal dir prou a primar el benefici a les persones, o com diríem en termes marxistes cal posar el valor d’ús per davant del valor de canvi, posar la vida (més) al centre.

La situació del taxi és, malgrat tot, complicada. Plataformes com Uber i Cabify venen pegant fort. La tecnologia del big data, l’optimització per predictibilitat, la usabilitat i la facilitat d’ús del servei per usuaris finals són importants. Ho són, perquè al cap i a la fi fan la vida de la gent més fàcil, i els que treballem donant serveis ens dediquem a fer això: intentar fer més fàcil la vida de la gent. En aquest sentit crec que a vegades cal recordar aquesta idea del Che Guevara durant la revolució cubana, en què buscava l’emulació de les cèl·lules productives a aquelles que més aportaven a la societat.

Als comunistes europeus moltes vegades se’ns ha titllat de no facilitar o estar en contra del progrés. I és que la gran fal·làcia dels explotadors del segle XXI és que per introduir millores derivades de la usabilitat, el big data i tecnologies puntes vàries cal fer-ho amb un model de sobre-explotació massiva com fan aquestes grans empreses multinacionals.

Amb l’actual composició de capital –i les necessitats d’inversió per aplicar aquestes tecnologies– és cert que només la inversió pública podria haver-ho pal·liat, però alhora que no té sentit com a política pública. El problema de fons és que només l’expectativa de rendibilitat mou el capital, i només el moviment de capital mou la mà d’obra, ja sigui qualificada o no. Ara bé, aquestes tecnologies disruptives estan cada vegada més a l’abast dels projectes de a peu i la dicotomia neocon ja no se sustenta davant de 2 frases de discussió pragmàtica mínimament informada.

Així doncs, cal plantar batalla al que Harvey anomena rondes d’acumulació per despossessió, que és exactament el que hem vist amb Uber i Cabify. És un èxit que el sector del taxi els hagi plantat cara, i sobretot, guanyat la batalla (esperem que duri). No per això vol dir que s’hagi de donar l’esquena la innovació per millor la vida de tothom, el que no s’ha de fer és a costa de la vida dels i les treballadores.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades