El sorgiment de Cal Temerari

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Si parlem dels orígens de Cal Temerari ens hem de situar als anys 2013 i 2014 i és ineludible dir clarament que és un projecte sorgit de l’Esquerra Independentista (EI) de la ciutat, especialment de l’antic casal popular La Guitza i d’una CUP Sant Cugat que al 2011 va entrar amb dos regidors a l’ajuntament.

En el si d’aquests dos col·lectius polítics es constata una barrera en la capacitat d’extensió més enllà dels seus propis entorns socials directes. Cal recordar que el principal espai físic de trobada eren La Guitza i el Terra Dolça.

El Terra Dolça era un local particular, un restaurant, propietat d’en Guim Pros (regidor de la CUP el 2011) que en estar tancat feia de local de reunions i, de tant en tant, de sala d’actes al pis de dalt, per unes 20 o 30 persones; però era discrecional dels propietaris del local qui en feia ús, com és natural.

La Guitza era un garatge re-convertit en casal, amb només un punt d’entrada de llum, un sol espai on es feia tot i una sola porta que quan s’obria era habitual que tothom del local mirés qui entrava. Cal sumar una decoració pròpia de ‘casal’, carregada de símbols polítics i bel·licistes. Quan en un acte hi havia 15 persones el local estava ple i era un èxit de convocatòria. En resum, era un local de la gent de l’assemblea i el seu entorn polític i social, que de tant en tant feia convocatòries obertes al públic, i que malgrat els esforços per obrir-se a més gent hi havia una barrera que no vem aconseguir saltar.

També cal sumar que els anys 2011, 2012, 2013… es va donar un sorgiment de col·lectius, iniciatives i moviments socials amb els quals l’EI es volia vincular però resultava difícil, en part per un cert tarannà de l’EI, en part per la dificultat d’acollir aquestes iniciatives en els seus espais, quedant La Guitza massa petita per les reunions, per exemple, de la PAH o de l’Assemblea pels Drets Socials.

A aquesta situació cal afegir la dispersió que s’havia donat de col·lectius i projectes abans del 2010 i que algunes iniciatives i moviments socials es trobaven disgregats tant físicament com en termes de projecte polític. Un bon exemple, és la cooperativa de consum La Civada que feia front al lloguer del seu propi local, en un espai petit i tancat on tenia ben poca visibilitat.

Així doncs, es tracta d’un context per l’EI de consolidació després de l’entrada de la CUP a l’Ajuntament i de creixement de moviments socials. Alhora, també es dona un context en que cada moviment social tenia reivindicacions concretes, però no hi havia una visió compartida a nivell de ciutat sobre què es volia i en base a quines propostes es podia estructurar aquest projecte polític. Si bé és cert que no és tasca de moviments reivindicatius concrets tenir aquesta visió general, sí que és símbol de maduresa política que hi hagi un sentir general al respecte, cosa que no existia.

Donada la situació descrita, al 2013 esdevé clar que cal fer un pas endavant en termes d’espai de socialització, per poder donar cabuda tant al creixement real que ja hi havia hagut com al creixement sociodemogràfic necessari per consolidar els avenços en termes polítics.

Arribats a aquest punt, es produeix un dels primers raonaments de fer de la necessitat virtut, un fet que es dona vàries vegades en la construcció del projecte.

D’aquesta necessitat se’n deriva una aposta redoblada al creixement. Donat que es comptava amb una base social i econòmica mínimament segura, tant per l’expectativa d’un entorn econòmicament no molt pauperitzat com de consolidació de la representació institucional, es decideix que aquest projecte no ha de ser només transcendir els espais actuals de l’EI sinó anar més enllà. Aquest gest respon a una idea d’unitat popular, però és un tema complex del que parlarem més endavant.

Vam convertir la necessitat en un salt endavant, pensant en un projecte que pogués acollir tots els moviments socials de la ciutat, així com projectes i iniciatives transformadores de tot tipus. D’aquesta manera el projecte no havia de ser només un espai físic, amb totes les virtuts d'interrelació i sinergies, sinó permetre fer un pas més enllà i esdevenir com a conjunt subjecte d’una idea holística d’un Sant Cugat inclusiu/d’esquerres/diga-li-com-vulguis.

Més endavant discutirem si aquest objectiu s’ha assolit, però el que està clar és que aquesta aposta redoblada va fer que el que impulsaven un conjunt de col·lectius esdevingués necessitat per la resta de col·lectius que estaven o es volien posicionar en aquesta òrbita. Es va decidir no fer ‘un projecte’ més, sinó ‘el projecte’ d’espai social dels moviments transformadors de la ciutat. Mai oblidaré el comentari d’un militant que no va participar de la creació del temerari: ‘veu fer una cosa al que era impossible no sumar-se’, fet que denota un èxit del plantejament, però alhora posa de relleu una dinàmica deshonesta envers alguns col·lectius i moviments. En aquest sentit, Cal Temerari és el que durant la crisis econòmica del 2008 deien dels grans bancs ‘too big to fail’, doncs va capitalitzar (d’una manera o d’una altra) pràcticament tota la base social amb implicació per transformar la ciutat.

Julià Mestieri, fundador i expresident de Cal Temerari

Notícies relacionades