Apunts ràpids sobre l’autogestió

Aprofitant que és carnaval i que tot s’hi val és el moment de compartir algunes idees políticament incorrectes sobre l’autogestió.

L’autogestió ha sigut durant les últimes dècades una mena de fetitxe per moltes persones implicades en la transformació social des d’una perspectiva radical. En l’època brillant de la socialdemocràcia i la seva lenta desaparició després de la caiguda del mur que s’arrossega fins la crisis del 2007, quan l’esquerra radical estàvem en el que anomenàvem la “travessia pel desert”, els projectes autogestionats van ser el sant grial per molts col·lectius.

Una de les idees de Lenin que mai se m’oblida, fent un d’aquests símils militars tant característics, és que tant important és saber desplegar una ofensiva com saber planificar un replegament. Tal i com jo ho veig, després de la transició i el final de la influència de “les grans organitzacions” molts col·lectius dels que avui en dia som hereus van néixer –i sobretot educar-se– en una fase de replegament. Aquest replegament va tenir lloc molt fortament en espais autogestionats, bàsicament centres socials okupats i projectes similars. Segurament l’inici del final d’aquesta etapa va ser amb els moviments antiglobalització i amb la incorporació de que avui en dia es coneix acadèmicament com interseccionalitat en la pràctica política, és a dir, reivindicacions com l’ecologia o el feminisme.

Crec que és important mantenir aquesta mirada llarga enrere per poder entendre a on estem ara i cap a on volem anar.

I és que l’autogestió, avui en dia, i amb la diversitat de formes que ha anat adquirint amb el temps costa bastant de definir. Un projecte autogestionat ve a ser un projecte que no depèn d’altres, que es gestiona autònomament. A grans trets, seria que no depèn de cap institució pública i que no depèn de cap sponsor o contribució independent, és a dir, que pot prendre les decisions per ell mateix sense dependències externes.

Un lector hàbil veurà clarament que aquesta idea no dista tant de qualsevol altre entitat privada, associació, projecte cooperatiu, o fins i tot una empresa. Certament algunes poden dependre de subvencions o donatius, però de la mateixa manera que projectes autogestionats depèn de les seves fonts d’ingressos, ja siguin socis o kafetes o algun acte amb el que es financen per uns quants mesos. Tant uns com altres poden decidir prescindir-ne amb els riscos estructurals que suposa, sempre i quan valorin pros i contres i com subsanar els canvis. Per els dos casos es pot veure la dependència econòmica i estructural de cada font d’ingressos i es poden prendre decisions autònomament sobre aquesta estructura.

En resum, que li podem dir ‘entitat privada’, cooperativa o ‘col·lectiu autogestionat’ que analíticament no dista gaire pel que fa projecte. Trets característics com el treball voluntari (o militant), voluntarisme i la voluntat de transformació social es poden trobar sota qualsevol paraigües, exemples en sobren.

Al meu entendre, avui en dia, reivindicar-se com a projecte autogestionat té un caràcter estrictament polític, si no identitari. És una posició política d’identificació del que han significat els projectes autogestionats en les últimes dècades i reivindicar-se’n hereu, la qual cosa és encomiable, i políticament funcional per determinats objectius, però potser també contraproduent per altres.

En aquest punt de l’argumentació és fàcil interpretar que estic despreuant la idea de construir avui en dia projectes autogestionats. Res més lluny de la realitat.

El que vull dir és que al marge de si un projecte s’autodenomina o no autogestionat, no ha de ser aquest el principal criteri d’avaluació de la seva tasca política de transformació. Se’n poden trobar d’altres. Des d’una perspectiva curt-terminista podríem dir que una bona manera de mirar-ho seria en si aconsegueix o no millores objectives en les condicions materials de vida de la classe treballadora, per fer-ho sonar a l’estil marxista. Ara bé, es podria dir que així valoraríem positivament molt projectes que denominats autogestionats acaben en lògiques clientelars i de canalització del descontent per vies poc transformadores, ja sigui desembocant a coordinació amb la part pal·liativa de les institucions públiques ja sigui amb sortides individualistes al marge de les institucions.

Personalment prefereixo decantar-me per quelcom més difícil d’avaluar. Crec que cal fixar-se en com el procés de participació transforma –principalment– a les persones que s’hi impliquen i –secundàriament– a les persones que hi conviuen o interactuen. En aquest sentit, molta teoria social remarca com la interacció i els espais col·lectius transformen la subjectivitat dels individus, ja sigui pel que fa la percepció del món o a la concepció del que és possible com també als aprenentatges que fan possible desenvolupar la transformació social, ja sigui des d’eines teòriques que permetin uns anàlisis més globals i sistèmiques de la realitat com experiència pràctica tècnica i organitzativa que permet, cicle rere cicle de implicació política, que cada onada tingui major impacte en la realitat.

Per mi aquesta darrera idea és especialment important. Els moviments socials i projectes col·lectius tenen, en general, la característica de tenir cicles de vida significativament més curts que la vida de les persones. De manera que és important fixar-nos en si les persones implicades en un cicle de mobilitzacions s’impliquen en el següent i si ho fan amb més eines o capacitat que abans. Però alhora, si progressivament la gent que ha viscut col·lateralment un cicle és més receptiva al següent.

 

Per posar alguns exemples d’aquesta idea que pot ser una mica abstracte crec que podem mirar l’exemple de la PAH i el Sindicat de Llogateres. Si bé a nivell d’activistes d’un moviment a l’altre hi ha hagut poca transferència si que per exemple podem veure un gran canvi de receptivitat social respecte les accions contra la banca i els desnonaments. Un exemple similar seria el del feminisme, tot i que és més complex d’analitzar a causa de la cooptació institucional que pateix.

També podem prendre l’exemple del 1-O i de l’aportació que van fer molts activistes, molts ja no en actiu, a cada un dels col·legis, que no hagués estat ni pensable sense les onades prèvies d’altres moviments socials, tant independentistes com no independentistes.

A mode de conclusió cal dir que més enllà de fixar-nos en l’autodenominació dels projectes per avaluar el seu caràcter social, per exemple, si s’anomena o no autogestionat, podem mirar de vàries maneres com impacte.

A vegades, les funcions de la implicació social en projectes autogestionats es troba també en entitats sense cap voluntat de transformació o en empreses cooperatives o fins i tot petites empreses o altres tipus de col·lectius. Clar està que l’herència de l’autogestió, l’organització democràtica i empoderada que predica és un molt bon context per que això passi. El que és important tenir clar és que no és ni necessàriament així ni exclusiu de cap model determinat.

Julià Mestieri, membre de la Comissió de Gitanes i de Cal Temerari

Notícies relacionades