Visca la complexitat

Una metgessa informa a una parella valenciana que, tot i ser els dos valencians, el seu fill no nat és un madrileny. Poc després, intentant calmar la desagradable sorpresa dels pares, explica que a sa casa és pitjor, que la seua germana és catalana, concretament de l’Hospitalet. Això, que explicat així sona estrany, és un gag humorístic emès a la nova televisió valenciana, À Punt.

Més enllà de les bromes entre nacions i regions, que sempre funcionen, no deixa de ser curiós que Produccions Albena haja pensat en l’Hospitalet, àrea metropolitana power, per a representar la catalanitat pura. La gent d’ací creiem que l’Hospitalet segurament està molt més a prop de la catalanitat mestissa, que per sort cada cop estima més gent, que de la catalanitat original, que tendim a ubicar cap a l’interior o al nord.

Això em va fer recordar que quan vaig vindre a parar a Catalunya ara fa uns sis anys llargs, pensava que aquest país era una mena d’edèn del català, que no em trobaria ni una de les moltes mancances que té la llengua al País Valencià. De sobte, vaig arribar de ple al Vallès Occidental i se’m va desmuntar la teoria en veure que en molts pobles s’escolta menys català que al meu Alcoi natal.

Ens desconeixen. Hi ha molts espanyols –no en sentit pejoratiu– que saben poques coses de Catalunya i així és molt fàcil creure’s els discursos fàcils del nacionalisme incendiari espanyol que arriba a moltes televisions estatals. Mentre els mass media s’encarreguen de maximitzar les poques mostres de catalanitat excloent, fan empassar-se com a discurs polític acceptable i normal un amplíssim llistat de fal·làcies sobre Catalunya.

I ací arriba la perillositat; no només hi ha molta gent que no ens coneix sinó que tampoc ens vol entendre, empassant-se amb un somriure de complaença les moltíssimes barbaritats que s’arriben a dir sobre el nostre país. Immediatament, els sectors més intolerants vinculen qualsevol veu dissonant al discurs hegemònic amb un pretés col·laboracionisme amb l’independentisme, amb una traïció a la pàtria. Per sort, hi ha molts espais d’esperança.

Així i tot, els catalans nascuts fora de Catalunya tenim l’obligació d’explicar-nos. Perquè no pot ser que alguns coneguts ens diguen que els catalans ens hem tornat bojos a partir de la brossa enllaunada que els aboquen per la majoria de canals de televisió; com tampoc pot ser que quan venim cap ací ens diguen que anem en compte per una suposada conflictivitat social al carrer.

Hem de donar a entendre el que és obvi però sempre s’oblida, que la realitat és complexa. Potser ens cal primer entendre la nostra pròpia complexitat però, mentrestant, no podem deixar que ens simplifiquen en blocs uniformes i situacions inexistents perquè fan un flac favor a la solidaritat entre pobles, siguem germans culturalment –tot i el mestissatge– com passa als Països Catalans o bons veïns com la resta de nacions que hi ha a la península. I a tota la reflexió se li pot pegar la volta com un mitjó per a no caure en el parany de veure Espanya com un tot uniforme i bel·ligerant.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades