Publicitat

Va morir sola, aïllada

Feia un gest amb la mà dreta, com si filara l’aire. Sola a l’habitació, ningú sabia si això era un moviment quasi mecànic aprés per repetició en tants anys a una filatura o si simplement la demència l’havia fet caure en un pèndul repetitiu. Feia pocs dies, setmanes potser, seguia lúcida, esperant amb il·lusió la videotrucada de les seues netes, que, encara que menudes, podien mantindre una conversa banal que li feia traure un somriure.

Mentre filava un aire en el qual flotava un virus que l’havia aïllat durant moltes setmanes, al seu cap només restaven alguns records d’infància, d’un Sant Cugat que no s’assemblava en res al nostre. Bòbiles, camps de cultiu i vinyes resistents a la fil·loxera d’ara fa dos segles. El poble pagès esdevingut ciutat que la va veure nàixer, créixer i ara caure en la solitud d’uns darrers dies duríssims.

La jubilació li va arribar com una xicoteta glòria, un descans merescut després d’anys de sofriment quan el tèxtil va caure arreu, tancant els tallers xicotets però també les grans naus que Terrassa i Sabadell han acabat reconvertint en equipaments públics. Pragmatisme, malgrat tot. La jubilació sempre arriba a destemps, acostumada a un canvi de faena constant i massa cansada per a fer tots els plans que somiava a la joventut.

Malgrat tot, de tant en tant fugia amb el seu marit a buscar racons pel país. Una zona de muntanya, platja, ciutats de la Catalunya interior... Eren escapades habituals, només condicionades per la cura de les netes. Amb el pas dels anys els viatges es van fer més curts i espaiats en el temps. Fins que un d’aquells viatges, sense saber-ho, seria l’últim. El seu marit va caure malalt i en menys d’un any es va quedar vídua.

Sola a casa, la família li deia que necessitava ajuda. Es negava a acceptar-la perquè es trobava bé. De fet, estar sola de nou la va ajudar a reviscolar després de mesos en què tota la seua atenció era per a acompanyar l’home cap a la mort. Cantava a una coral, anava al casal d’avis... Cada vegada li costava més moure’s però això no li impedia gaudir de la companyia. No la van avisar quan la clavaren a una residència. De cop, tot truncat.

Li va costar tornar a sentir-se a gust amb la família, que no deixava d’haver-la traït per haver-la portat a un lloc que detestava sense consultar-li-ho. Va mantindre contacte amb les amigues del casal i la coral mentre podia moure’s però després, quan només es podia moure amb cadira de rodes, només les veia a la llarga, quan les netes la portaven a una trobada que havia esdevingut una reunió de vídues. Llavors es va convèncer que la residència era el millor lloc on estar, el que li va fer perdonar la família tot i que seguia pensant que la van portar massa prompte.

La pandèmia va arribar sense avisar, i sense entendre-la. Proves, aïllaments, res de visites... Trista, sola i demanant abraçades al personal de la residència, va acabar apagant-se. No n’era conscient, però la tensió emocional d’estar sotmesa a una pandèmia i no poder veure a la família la van desgastar més que qualsevol malaltia. Quan va morir ni tan sols era conscient d’això. Sí ho era de no haver-se pogut acomiadar dels seus éssers estimats.

No hi va haver respons, ni sepeli ni la missa que li haguera agradat a l’església del Monestir. Va morir sola i el seu nom es va diluir en un mar de xifres, una d’aquelles no se sap quantes mil morts a Catalunya, un dígit més a les dades de morts a residències que els polítics es negaven a donar per evitar fer alarmisme, com si la societat no haguera de conèixer la magnitud de les seues tragèdies per a demanar solucions en conseqüència.

Aquesta setmana de la gent gran ha servit per reivindicar la nostra estima per les persones majors, per a visibilitzar els seus problemes i per a reivindicar-les com a actives. Però, malauradament, no hem pogut celebrar-ho de la mà de moltes persones que han perdut la vida en el marc d’una pandèmia que les ha aïllat, vulnerabilitzat i també obligat a agafar un rol d’inactivitat totalment injust. Potser, per elles, per totes les persones com la d’aquesta història inventada però insultantment real, hauríem de pensar quin model de societat i d’atenció i acompanyament a l’envelliment volem.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades