Una trucada

La setmana passada vaig explicar que vaig rebre una trucada anònima d’una persona que va decidir que la millor manera de mostrar el seu descontent amb la meua faena era amagar-se darrere de l’anonimat per a dir-me un reguitzell de qualificatius que potser no val la pena repetir. No tinc ni idea de qui era ni si es referia a alguna notícia en concret. Potser no cal saber-ho.

Arran de fer-ho públic a les xarxes socials, moltes persones em van donar suport –cosa que agraïsc– com si realment aquell despropòsit m’haguera suposat un daltabaix o un patiment. Certament és força desagradable rebre una trucada d’aquestes característiques però és molt probable que imprevistos d’aquesta índole em vinguen amb el sou. Saber afrontar-los és quasi una obligació dels periodistes.

Llavors, per què vaig decidir fer-ho públic? Hi ha la falsa sensació que els periodistes som impunes, que fem el que volem i com volem sense témer les conseqüències. I no és cert. En el millor dels casos no ho és perquè intentem desenvolupar la nostra faena amb responsabilitat, seguint codis deontològics, guies i criteris ètics. Això, de facto, treu qualsevol impunitat ja que suposa un treball meditat.

Però sobretot no és cert perquè rebem pressions de moltes bandes. Sempre m’han fascinat els professors d’universitat que des de la comoditat de la seua càtedra pregonen que la pressió als periodistes és un mite, que la censura no existeix i que, en tot cas, és la por no fonamentada dels propis professionals la que genera una onada d’autocensura que es pot confondre amb pressions externes.

Tot i que és indubtable que l’autocensura existeix, no són menys certes trucades com la de l’altre dia, picabaralles i bloquejos al Twitter, gent que et deixa de saludar o parlar durant un temps, reinvencions paternalistes de l’“això no tocaˮ i moltes altres pràctiques que topen directament amb l’exercici periodístic i que, siga com siga, s’han de saber afrontar per a què la informació no acabe mal parada.

Però tot això genera dubtes i temors: Estaré fent bé la meua faena? Quines conseqüències professionals i personals pot tindre publicar aquesta informació? En un marc d’inestabilitat laboral, m’estic tancant alguna porta? Sí, potser ací naix l’autocensura, però en base a pressions ben reals. Els periodistes dubtem tot i que per a l’exercici del nostre ofici necessitem seguretat –que no superioritat ni ser portadors de la veritat absoluta.

En definitiva, ho vaig explicar i ho explique de nou per a mostrar tot això, per a què ningú més es pense que això del periodisme és un joc; i sempre recordant que als que treballem ací ens poden passar coses desagradables però que hi ha molts professionals arreu del món que es juguen molt més. Només cal veure els 82 periodistes que van ser assassinats durant el 2018, la punta de l’iceberg de detencions, segrestos i desaparicions.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades