Un pacte de no agressió entre les esquerres de cara a les municipals

Les esquerres santcugatenques veuen en les eleccions municipals del mes vinent una oportunitat per a un canvi de govern. De fet, veuen una oportunitat única per a aconseguir un govern sense CiU –i els hereus del seu espai polític–, un o ara o mai. No és senzill explicar-ne els motius però sí es pot apuntar alguns elements clau: la desfeta de CiU, la sentència del cas Palau i l’augment de la preocupació en dos àmbits bàsics per a la cohesió social com són l’habitatge i la percepció de seguretat.

Bona part de l’actual oposició s’entesta a dir que el model de ciutat ha fet fallida. Des de les esquerres –quan dic esquerres dic CUP-PC, ERC-MES, Sant Cugat en Comú i PSC– apunten a l’elitització i a la manca de respostes socials. Des d’altres espais, com Units per Sant Cugat, consideren que el que s’ha perdut justament és el model de ciutat per haver-se centrat en altres afers més eteris. La pugna pel relat està servida, doncs.

Mentrestant, el partit de govern s’aventura en un Junts per Sant Cugat que, alhora que reivindica els anteriors governs convergents, es carrega de cares independents en un intent de buscar la transversalitat en un moment polític en què pràcticament tothom es reivindica com a transversal. A la seua dreta els pactes són gairebé impossibles perquè les discrepàncies amb Ciutadans i PP en l’eix nacional són més que evidents, el que segurament no és positiu per a cap de les formacions si l’objectiu és aconseguir el govern.

Si Junts per Sant Cugat necessita algú per a governar segurament es veurà forçat a buscar els dos aliats clau d’aquest mandat: ERC-MES i PSC. No és fàcil. Els primers diuen no estar contents amb el resultat d’alguns dels pactes pressupostaris –tot i que enguany n’han fet un de nou–, el que no els impedeix mantenir-se en l’ambivalència quan se’ls pregunta sobre un possible pacte amb Junts per Sant Cugat –“això quan tinguem els resultats”, diuen–. Els segons han quedat escaldats pel pacte de govern i sembla que estan més centrats en créixer electoralment que en els pactes següents.

Més enllà de les fantasmades d’“hem sortit a guanyar” o “anem a per l’alcaldia”, les esquerres són conscients que si volen el govern han d’aconseguir aglutinar un vot divers, també el d’aquelles persones que després d’anys votant a CiU ara consideren que Junts per Sant Cugat no els representa. Per això tenen una mena de pacte de no agressió, un repartiment d’electorat que només permet crítiques mútues i discussions assídues via Twitter entre CUP-PC i PSC –no des dels comptes oficials– ja que no competeixen pel mateix espai polític, fet que també dificultarà un hipotètic pacte en què s’hagen d’encabir les dues forces amb el propòsit de fer un canvi al govern.

El que ara és el primer partit de l’oposició, CUP-PC, s’ubica més a l’esquerra que la resta i es troba clarament la banda independentista de l’eix nacional. ERC-MES, també a la branca independentista, ha preparat una llista que pot resultar incòmoda per a alguns votants de l’esquerra més trencadora –això s’ha vist en els debats interns del partit– però alhora l’apropa a l’electorat de centre-dreta, d’ací el fitxatge de l’exregidor de CiU Francesc Carol en un lloc d’eixida.

A la banda no independentista hi ha Sant Cugat en Comú –sobiranistes però no independentistes–, que en l’eix dreta esquerra potser es troba a prop de la CUP-PC però amb la capacitat d’arrastrar un bon grapat de vots no independentistes. Finalment, el PSC juga un paper semblant al d’ERC-MES pel que fa a l’eix dreta-esquerra però amb un electorat clarament contrari a la independència de Catalunya.

Les quatre formacions juntes són capaces d’arrastrar vot des del centre-dreta fins a l’esquerra més transformadora tant d’independentistes com de no independentistes. Durant aquest mandat hem vist moltes mostres de treball conjunt de la CUP-PC, ERC-MES i ICV-EUiA (Sant Cugat en Comú) que demostra que el pacte postelectoral és possible. Només el PSC té un element distorsionador –s’ha vist a Valldoreix– ja que no ha participat de la unitat d’acció de les altres tres forces i té desavinences clares especialment amb la CUP-PC. En cas de necessitar-se mútuament per a un canvi de govern, la negociació no serà fàcil i es veurà clarament quins arguments tenen sentit en lògica de ciutat i quins en lògica de partit.

Tota la suposició feta fins el moment parteix de dues premisses que no estan assegurades ni de bon tros. D’una banda, que les esquerres tinguen la capacitat de sumar més que Junts per Sant Cugat. D’altra, que l’eix dreta-esquerra tinga més pes que el nacional, el que depèn de les pròpies forces però també de la pressió de la candidatura de Primàries i des de fora de la lògica partidista d’entitats com ANC i Òmnium.

Què passaria, llavors, si l’eix nacional té molta més força? De partida, el PSC es despenjaria de qualsevol pacte d’esquerres i fins i tot Sant Cugat en Comú es pot veure forçat a fer-ho, per decisió pròpia o per blocatge de la resta de forces. Junts per Sant Cugat seria un element central –més o menys en funció dels resultats de la resta de formacions– i el camí cap al pacte amb ERC-MES estaria legitimat, fins i tot podent-se obrir una nova ronda de pressing CUP en clau local per a sumar-se a un govern amb qui fins el moment havia estat el seu gran adversari polític.

Tot dependrà del resultat de les eleccions, i potser també de l’efecte de les generals en clau local. Les expectatives d’ERC-MES poden consolidar-se amb un bon resultat el 28A i obrir una etapa de convenciment que la candidatura republicana serà el pal de paller de qualsevol govern nascut a través del pacte. De saber gestionar l’expectativa i respectar els ideals que els han portat on són dependrà també el que puga passar el 26M.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades