Un moment de desconnexió

La tònica cau suau sobre els gels. A l’altra banda de la barra la cambrera somriu com una mostra de condol a la teua cara de cansat. La barreja del gintònic fa una efervescència que et sembla màgica. És absurd, saps que no és màgia però t’entestes en pensar-ho. Per un moment et ve a la ment que no hauries de prendre aquella copa, que realment no n’hauries de prendre cap. Eres conscient que fas un consum responsable però et molesta sempre que molt puntualment trobes en un beure el moment de desconnexió.

La copa esdevé una creació –d’aquelles d’enlairar-les, cloure els ulls i “me’l fot”–. No és la beguda, és l’estima quasi litúrgica per un ritual que al nostre país –malauradament– acostuma a anar acompanyat d’alcohol. Ens trobem darrere de tes, cafès, refrescos, cerveses i copes; de vegades de dinars i sopars. És així. I de tant en tant un amic d’origen sud-americà et porta mate, també és cert. És ahí, en eixa excusa, on comença la pausa.

Apareix aquella persona amb qui havies quedat –o no– i s’allarga la conversa. La carícia al bescoll o l’abraçada o les dues besades o... Una banalitat imperant que es repeteix absurda en la consciència de no voler anar més enllà de la pròpia banalitat. Que la vida és banal, diuen, encara que no saps ben bé ni qui ho diu ni per què. És allà, en aquell precís instant, que flueixen les preocupacions com un fil inexorable respost des de la més gran de les carícies, la del suport mutu d’un bon amic o amiga.

La vida és banal, sí, potser, però sobretot la vida és trobar-nos. Tindre algú davant que no et jutja, que no minimitzarà els teus mèrits i preocupacions darrere de la seua egolatria. Ens cal eixa trobada. Ens sentim malament quan no la tenim. Potser som molt més senzills del que ens pensàvem i un “ostres, ja ha passat una hora!” se’ns fa molt més rellevant que un fred i sec “com estàs?” via WhatsApp.

Creieu-me que, en plena era de la precarietat i dels horaris impossibles, la trobada és més que indispensable. No podem jutjar ningú per voler compartir una estona de desconnexió, per molt que això li haja suposat renunciar a algun espai d’activisme. El nostre jovent ho sap ben bé, que aquella cervesa dels dijous o dissabtes a la nit no és un beure, és una teràpia grupal on el menys important és el líquid a ingerir.

No sé per què he escrit això però crec necessari explicar-ho perquè sembla que hi ha gent a qui se li oblida. Compartiu estones amb els vostres amics i abraceu-los quan ho necessiten, sobretot si estan en algun partit i ara comencen la segona campanya electoral; més encara si són periodistes, ho sé de bona tinta.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades