Un mitjà amb una assemblea ciutadana

Refredat, sense veu i quasi sense poder-me alçar. Es diu ràpid però el 24 d’abril estava així. No sé fins a quin punt la diada de Sant Jordi és culpable de tot això o només és una peça més del trencaclosques. Siga com siga, el passat 23 d’abril va ser un somni esgotador i il·lusionant al mateix temps. I si ho ha sigut és gràcies a molta gent que ha confiat en elCugatenc. Parle, com no, de l’assemblea ciutadana de suport que va fer possible el nostre primer Monogràfic en paper, des de la seua ideació fins a la distribució a peu de carrer.

En parlem poc i crec que ara, que potser centenars de santcugatencs han descobert l’existència d’aquest mitjà gràcies al Monogràfic, ha arribat el moment de posar-ho en valor més que mai. Així que aquest article serà –i perdoneu l’autorreferencialitat– una explicació per a reivindicar-nos i un agraïment a parts iguals. Perquè és just, perquè és necessari i perquè demostra que també a nivell local hi ha escletxes per a un periodisme que defuig del control dels poders per a ser lliure de la mà de la gent.

L’assemblea ciutadana va ser un òrgan que va néixer, com les millors coses, una mica de casualitat, després d’una trobada amb amics i coneguts del diari en què fèiem veu d’alarma davant una situació complexa per a la seua continuïtat. Prop d’una vintena de persones van fer de salvavides i les aigües turbulentes de fa menys d’un any han anat calmant-se i, tot i no estar en una bassa d’oli, podem treure pit d’un canvi gradual d’alguns aspectes del diari que ens han portat on som, lluny del naufragi.

El que fa un any era una necessitat ara ens fa únics. Tindre una colla de gent disposada a participar activament d’un mitjà demostra que és un projecte necessari per a moltes sensibilitats, perquè sinó no hi dediques temps i esforços. Que aquest mitjà siga el que jo mateix amb un seguit de companys vam començar a idear fa uns tres anys no fa més que omplir-me d’orgull i humilitat al mateix temps. Perquè amb aquest impuls constant no pare de veure mancances, marges de millora, canvis necessaris i idees a replantejar.

Encara que molts cops em toca bregar amb ser la cara visible del projecte, pràcticament res seria possible sense l’assemblea. I cal reconèixer-ho. Perquè elCugatenc no és un xaval d’Alcoi que ha anat a parar per casualitat a Sant Cugat; és tota aquesta gent que permet que la web funcione, que tinguem articles i col·laboracions, fer un Monogràfic i repartir-lo i tantes altres coses. És un activisme de base preocupat perquè la ciutat tinga un mitjà que, creiem, es mereix.

Té una força indubtable. Constantment els periodistes ens diem que estem al servei de la ciutadania. Aconseguir que aquesta ciutadania s’implique en un mitjà per a fer-lo créixer és el pas més enllà que em fa estar tant orgullós d’aquest projecte. Així que qualsevol persona que vulga implicar-se, només ens ho ha de dir. A les que ja ho estan, cadascuna a la seua manera, només els puc donar les gràcies, encara que fins i tot eixa paraula queda curta. El millor agraïment és veure que el treball plegats dóna fruits, i potser el fruit d’aquesta setmana ha estat una ambrosia.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades