Tinc una mort petita, meua i ben meua només

No en reflexionem prou. Hem banalitzat la mort gràcies la ficció. Les constants imatges de guerra, que s’assemblen tant a les pel·lícules i videojocs, ens han tornat immunes. Les armes de manipulació mediàtica ens han tornat cínics i només quan la mort salvatge transita en forma de furgoneta tant a prop de casa nostra que creiem sentir els crits de desesperació a les Rambles ens torna la humanitat, el respecte a les víctimes i la condemna dels botxins. Fins i tot així la poca reflexió ens passa factura i acabem confonent la justícia amb la venjança i, el que és més preocupant, amb venjança a comunitats completes estigmatitzades perquè un bon dia un senyor que deia formar part d’aquella religió, raça, ètnia... va decidir cometre una bogeria.

Mentre, en les nostres ments ens aferrem a la idea d’una vida llarga i plena, aspirants a una eternitat que mai existirà. Amb l’edat, l’hospital és la nostra única salvació. Operacions de risc, tacs, solucions miraculoses i mil avenços mèdics que de vegades només serveixen perquè el pi, pi, pi... de l’electrocardiograma continue dient que estem vius. Però, potser, necessitem estar morts. Piiiii.

Això, tant senzill i complex al mateix temps, es presenta com un debat social silenciat, que topa de ple amb les ments quadriculades i, sobretot, amb uns parlaments que legislen sempre tard en comparació amb l’evolució de l’opinió pública. No deixar les sendes velles per les novelles en política pot ser un greu error que pose en contradicció la pulsió social i el marc jurídic; i això ens serveix per a parlar de mort digna però també per a molts altres temes, només cal obrir els diaris per a veure-ho.

El debat, necessari i silenciat, és capaç de trencar motlles. Perquè que Isabel Alonso explique amb tota la naturalitat en plena entrevista la mort del seu pare i de la seua mare com a factors clau per a la seua presa de consciència ens sobta –almenys a mi–. Tenim la sensació que això de la mort és massa íntim com per a parlar-ne, com quan pensàvem que divorciar-se o no també o era, o fins i tot que ser homosexual ho era; fent que sempre guanyaren les posicions més tancades, les que es negaven a reconèixer els drets amb l’excusa d’una separació fal·laç entre vida política i personal.

Perquè sí, la mort és segurament el moment més íntim que viurem mai i justament per això se l’ha de respectar. Potser la recent defunció del doctor Luis Montes, una de les veus més rellevants en la defensa del dret a morir dignament, ens ho recorde, com també ho farà de ben segur la branca santcugatenca de l’Associació Dret a Morir Dignament presentada aquest mateix mes. Perquè, el mestre Estellés tenia raó:

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

(V.A. Estellés, Cançó de bressol)

Potser, per això, perquè la mort és tant nostra, l’hauríem de respectar.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades