Soledat crònica en dates de trobada

Quan els mitjans i la societat en general parlen de soledat acostumen a vincular-la a la gent gran, donant la visió d’un envelliment passiu i d’aïllament que no encaixa en la realitat. Perquè, si bé és cert que les persones d’avançada edat tenen més paperetes que d’altres per acabar apartades socialment i restar orfes d’estima, no podem obviar que la soledat –la soledat crònica– és un mal endèmic dels nostres temps que supera amb escreix una segmentació generacional. Ni totes les persones grans viuen aïllades ni totes les joves tenen els espais de socialització –i, sobretot, de suport mutu i confiança– que necessiten.

John T. Cacioppo i Stephanie Cacioppo, catedràtic i professora de psiquiatria de la Universitat de Chicago respectivament, deien fa un parell d’anys que la soledat s’ha convertit en una nova epidèmia en els nostres temps. Sembla contradictori. Vivim més connectats que mai a través de mil i una tecnologies, les urbs no paren de créixer i els espais de trobada s’han transformat però segueixen existint amb dinàmiques no tant diferents a les de la comunicació preTIC i, malgrat això, hi ha milers de persones que se senten soles, apartades, fins i tot quan tenen un entorn social aparentment cohesionat al seu voltant.

Com un peix que es mossega la cua, la soledat crònica esdevé un repte més per a la sociabilitat i té múltiples efectes sobre la persona, com l’increment de les probabilitats de mortalitat o de tindre obesitat. El repte de la detecció és enorme perquè les persones immerses en la soledat crònica acostumen a aïllar-se i tenen poques vies d’expressió. Molts cops el silenci és la seua forma de demanar ajuda, el que és fàcilment mal-interpretable pels suports de la persona en qüestió: “Ja no quede amb ella perquè és massa calladaˮ, “s’està intentant apartar de miˮ, “necessita espai per a trobar-se a ella mateixaˮ...

No és una situació senzilla perquè fins i tot hi ha hagut debat mèdic: És una malaltia per ella sola? Hi ha llibres teòrics que en parlen. Però també un munt de literatura diversa més o menys estudiada des d’una perspectiva psicològica: que si novel·les, poesia –qui, en un moment de solitud, no s’ha vist reflectit a Coral Romput (V.A. Estellés), Llibre d’absències (Martí i Pol) o Cancionero y romancero de ausencias (Miguel Hernández)?–, llibres d’autoajuda... Fins i tot hi ha un mar de vinyetes que denuncien l’aïllament que fomenten les noves tecnologies enmig d’un món que viu estressat, un lloc comú on no hi resta espai per a una abraçada a destemps.

Per això cal recordar amb assiduïtat que a Sant Cugat hi ha prop de 10.200 persones majors de 16 anys que no disposen d’una mínima xarxa de solidaritat local, segons dades del Baròmetre Inclusiu. Potser no és exactament la xifra de persones que se senten soles però s’hi aproxima, més encara si es té en compte la vulnerabilitat extra que suposa enfrontar-se a problemàtiques com la violència de gènere, l’exclusió residencial, problemes laborals o qüestions personals-emocionals enmig d’un marc de soledat crònica o percepció de soledat.

Cal recordar-ho especialment ara que s’acaben eixes dates de pau, amor i trobada. Eixes dates de debats sans en família o silencis per a evitar discussions –és igual– mentre a la mateixa taula hi ha, potser, un silenci molt més significatiu, una boca muda que crida demanant suport. Dates d’encontres d’amics mentre hi ha gent que se sent impotentment sola. Potser les persones ens hem tornat incapaces de sentir empatia o potser estem massa cegues davant el nostre continu vital –més o menys perfecte però que ens permet anar tirant– però no ens podem permetre deixar a l’estacada tota aquella gent que potser només necessita una conversa i una abraçada.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades