“S’ofereix dona per a la netejaˮ

Va aixecar el cap amb la humilitat de qui necessita un ajust als comptes familiars. Disposada a provar sort en allò que ha fet tota la vida. Va agafar una llibreta xicoteta i un bolígraf blau de propaganda. Va escriure el seu número de telèfon amb la cura de qui no vol que es confonga cap dígit i, amb la llibreta carregada de folis amb el seu contacte i una bombolla al dit cor agreujada per massa anys de bregar amb lleixiu, va eixir al carrer.

A la llibreta es notava un traç inexacte, com si cada paraula ballara sobre ella mateixa, evidenciant que havia repetit l’operació d’escriure el mateix text unes 100 o 200 vegades. La seua filla no s’ho creia:

– Mamà, vols dir que cal? Ja estàs gran per a això. Jo et tire un cable si vas justa de diners.

– Filla, necessite este ingrés, no hi ha més opció. No vull que renuncies a res per mi.

El seu marit tot just s’acaba de prejubilar i li ha quedat una pensió massa pobra com per a fer meravelles. Ella no té ni tindrà pensió. Només va treballar fora de casa uns pocs anys –“eren altres temps, ja sapsˮ, explica cada cop que li pregunten pel tema–. Feia de dependenta en una botiga de llaminadures. Li agradava molt veure la cara dels xiquets quan els pares accedien a comprar-los qualsevol cosa però quan ella va ser mare ho va deixar. No volia apartar-se de la faena, però eren altres temps, ja saps.

Durant anys van anar tirant amb la bonança d’una ocupació acceptable per part del seu marit però l’empresa va tancar i en aquell impàs les coses es van complicar. Acabar de pagar la hipoteca? Pagar els estudis universitaris de la xiqueta? Tot era un repte que una família sense més ingressos que una prestació de desocupació no podia assumir. Així que va ser la primera vegada que va fer el pas i, a través d’una amiga, va aconseguir un parell de cases on netejar.

– No ho tinc clar –va dir quan li ho va proposar.

– Mamà, portes tota la vida fent-te càrrec de les coses de casa, saps més d’esta faena que ningú de la família. Hi has treballat sempre, només que ara algú t’ho pagarà –li va etzibar la filla, que en aquells moments, en plena efervescència universitària, cavalcava les contradiccions d’una dona empoderant-se en l’accés al mercat laboral mentre carrega tot el pes de la seua vida sobre la família.

Han passat anys, molts anys, des d’aquella escena. No recorda si l’asseveració que intentava tindre un toc feminista li va servir de res. Però era evident que no podia renunciar a l’única opció d’ingrés continu que li apareixia a la família. Una vegada més, es va carregar a l’esquena la responsabilitat de portar tota una casa. Encara hui recorda com, quan netejava cases alienes, la ràdio demonitzava l’economia submergida mentre ella hi havia accedit com a única opció per a acabar de pagar la hipoteca.

L’experiència li va durar menys d’un lustre, el temps suficient per a què l’home trobara faena i li pujaren el sou per primer cop. Sap que la decisió de tornar a ser mestressa de sa casa va ser més d’ell que d’ella però no amaga que per un moment ho va agrair perquè no sabia durant quant de temps el lumbago li permetria seguir portant poals de motxar amunt i avall de cases enormes, com aquella amb jacuzzi inclòs –“com algú pot permetre’s tants luxes?ˮ, es preguntava cada cop que s’ajupia amb l’anticalç en una banyera que li semblava una piscina en comparació amb el plat de dutxa que tenia a casa.

Però ha arribat el moment. “Guants de làtex, llestos; bata, llesta; granera, llesta; lleixiu...ˮ, va dient-se mentre es repassa de cap a peus davant l’espill d’una d’eixes cases enormes que no xafava des de feia tants anys. Mentre espera un miracle que salve la pensió de prejubilació del seu marit o un ajut que els permeta tirar endavant, torna disposada a fer el que sempre havia fet tot i que ara ja no té l’excusa d’“eren altres tempsˮ. I, malgrat l’esforç extra inesperat a unes edats impensables, agraeix aquell dia en què va agafar la llibreta amb la voluntat de repartit paperets per tot el poble, per a què tothom sabera el seu número de telèfon i que “s’ofereix dona per a la netejaˮ.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades