Si per al sistema fer-nos grans és un problema, potser hem de canviar el sistema

Quan parlem de vida, ràpidament vinculem el concepte als anys d’activitat –laboral o d’oci– més activa. Que si les festes i bogeries de joves. Que si la creació d’una família de més adults. La criança, el progrés laboral, els amors, l’estabilitat... Tenim un guió de vida més o menys coincident prefixat en base a un pensament hegemònic de quina és l’aspiració que tenim com a persones. Qui se n’ix de les normes, és un fracassat. “Com que no vols tindre fills? Això ho dius ara que eres molt jove”, “ja veuràs com trobaràs algú, no digues que prefereixes estar sola tota la vida”, “segur que trobes una feina on et paguen millor”...

Mentre encaixem o desencaixem en esta societat injusta, tots avancem a marxes forçades cap a la vellesa, un altre espai que lamentablement queda al marge del concepte vida: Si ens han ensenyat que la vida es dona en aquells anys d’activitat, la senectut no pot ser vida. Per sort, en els darrers anys això ha començat a canviar, cada vegada hi ha més persones que gaudeixen d’una jubilació activa i d’un envelliment d’implicació. Tot i així, continuem fallant.

Quan la nostra dependència es fa gairebé total, quan necessitem que ens vestisquen, ens dutxen, ens canvien els bolquers..., tornem a carregar sobre espatlles femenines la responsabilitat de les cures. En primer terme hi ha les parelles. Són milers les dones d’edat avançada que es fan càrrec dels seus esposos, comprometent-se la salut i dificultant-se la seua vellesa. En segon terme sempre estaran les filles –abans que els fills homes–. El canvi, a banda de l’assignació de rols de gènere, és tant cultural –hi ha gent gran que creu que necessitar serveis assistencials és una mena de fracàs personal: “què diran?”– com de model –realment tenim un sistema assistencial eficient?

Hem arribat a un punt en què han aconseguit que entenguem l’augment de l’esperança de vida com un problema múltiple i, generalment, des d’una perspectiva econòmica: Qui ens pagarà les pensions? Qui pagarà les despeses mèdiques? Qui es farà càrrec dels nostres grans? Com pagarem els sistemes assistencials per a atendre la senectut? No només hem caigut en la trampa d’entendre la vellesa com un espai al marge de la vida –la que es diu amb la boca gran– sinó que constantment ens repeteixen que fer-nos grans és un problema.

Arribats a aquest punt, ha arribat el moment de fer-nos preguntes. Si cada vegada estem més convençuts que hem de garantir una mort digna, no té sentit que els anys previs a la mort també els visquem dignament? No és la vellesa una part més de la nostra vida a la qual podem anomenar vida amb el mateix orgull que els anys de joventut? No ha arribat el moment de posar els drets i la qualitat de vida al centre? I, el més rellevant, si vivim en un sistema que ens diu que fer-nos grans és un problema, no té sentit que canviem el sistema?

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades