A qui es deuen els partits?

Mire el debat d’investidura. Acaba de parlar el polític de torn. Tota la seua bancada aplaudeix. Hi ha qui teatralitza més, els diputats s’aixequen amb cares de complaença palmejant fort per a sonar més que la resta; com si això poguera alterar el resultat de la votació. Paraules grosses pensades per a la televisió donen pas a discursos reiteratius, buits i a un parlamentarisme de cap a caiguda, llevat d’algunes figures molt concretes. Potser no ho veiem perquè estem en el relat del triomf, d’estar tant convençuts d’una idea que som incapaços de reconèixer les capacitats del contrincant.

I grinyola. Veure tot un grup parlamentari seguint a la persona que ostenta el seu lideratge com aneguets xicotets perseguirien la mamà ànec en el seu primer passeig o bany sona tant a una dinàmica apartada de la realitat que sobta. Però, alhora, és el que han de fer perquè tots ells es deuen a qui els ha votat. Se suposa que si tot un grup pren un posicionament concret davant un assumpte és perquè en el seu moment ja ho van dir o, com a mínim, han estudiat el cas per a prendre partit seguint el que consideren que voldria el seu electorat. Perquè sinó la ja de per si dèbil democràcia representativa seria inútil del tot.

A Sant Cugat el regidor no adscrit, Dimitri Defranc, ha decidit vincular a Facebook el seu posicionament sobre el canvi de nom de la plaça del Rei per a ser anomenada plaça de l’1 d’octubre. Desvinculat de qualsevol obligació amb els electors de la CUP-PC, pregunta a través de la xarxa social què ha de fer, obviant –o potser no– que a les xarxes socials manca moltíssima gent, esdevenint una mostra gens extrapolable del sentir de la ciutadania que, a més, mai és unànime –per sort–. Si en lloc de pensar en Facebook, pensara amb els seus electors, no dubtaria ni un moment què votar.

No ho dic com un atac més, com tants n’ha rebut, al regidor no adscrit. Ho faig com una reflexió sobre el sentit de la política representativa. Si algú arriba a un Ple és perquè la gent l’ha votat i mantindre’s fidel a aquesta gent és una qüestió de salut democràtica, almenys mentre siguem amb un sistema en què, malgrat intents participatius, el vot quadriennal continua primant més que qualsevol altre invent que, d’altra banda, pot servir més per a legitimar posicions polítiques que per a escoltar a la ciutadania.

A Defranc no li ha acabat de sortir l’invent de suportar la seua regidoria no adscrita a una colla de gent que li havia de donar suport perquè, se pressuposa, eren els seus votants –els que el van votar per ell i no a la CUP-PC com a candidatura, per a entendre’ns–. No hi ha hagut una gran concreció d’això i, encara que ell segueix treballant i de tant en tant parla en nom de persones amb qui ha pogut copsar preocupacions, la més gran estructuració ha resultat ser una xarxa social. Per tant, o no s’ha sabut explicar o ha fracassat en l’intent de crear allò que va anunciar ara fa més d’un any i mig.

Mentre caminem per les sendes d’una democràcia que només utilitza la participació directa en espais limitats, continuarà tenint més sentit veure que els grups treballen com aneguets seguint a la mare que un regidor consultant via Facebook el posicionament a prendre. Potser, això, més enllà de la crítica al sistema i als casos d’alteració de la voluntat popular, ens hauria de fer pensar què hem de dissenyar per a què tot millore, amb pressió i construcció d’alternatives des de fora del sistema i la reforma des de dins perquè és cert que utilitzar les eines existents et vincula al poder establert però, amb un poc de sort, et pots permetre el luxe de reformar-lo.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades