Premsa d’autoafirmació o el perill de tancar-se en un mateix

Ens hem convertit en consumidors voràgines de continguts diversos, especialment els digitals via xarxes socials. Tenim centenars de milers d’inputs a la butxaca. És tant senzill com agafar el mòbil i entrar a qualsevol aplicació connectada a la xarxa. Podem contactar amb gent de tot el món, veure les diferències i semblances, compartir i debatre amb persones que no pensem com nosaltres i tot aquest potencial s’ha convertit en un tancament en nosaltres mateixos.

Fa anys, cada cop que Facebook anunciava alguna malifeta al seu algoritme –o sense anunciar-ho circulava el rumor–, ens venien debats insistents sobre la neutralitat de la xarxa, sobre si és una eina per a trobar-se tothom o les intervencions de les grans empreses faciliten que cadascú de nosaltres només ens relacionem amb aquells que pensen com nosaltres. Però és que sembla que això ven més, perquè argumentar no és fàcil i resulta molt més còmode compartir el teu mem autoafirmatiu i, si de casualitat te’n trobes un d’igual però de l’altra banda, fer una crítica ferotge sense anar al fons de la qüestió.

Si utilitzàrem la xarxa per a tindre debats sans, la quantitat de mems (utilitzats com a resposta perquè de partida poden servir per a obrir debat) baixarien i primarien els arguments. Què passa? Que això passa poques vegades i que, així i tot, normalment hi ha alguna de les bandes que entra al joc amb un aire de superioritat moral preocupant. Sort de tots aquells que, malgrat tot, ho intenten dia a dia.

Però d’acord, no podem imposar una forma d’actuar a les xarxes perquè cadascú les utilitza d’una manera. Hi ha qui les enfoca cap a la feina i hi ha qui ho fa de cara als amics. Seria absurd demanar a aquelles persones que utilitzen les xarxes com a espai de trobada amb el seu entorn social que utilitzen aquesta àgora com no ho farien amb els seus amics. Si quan es troba físicament amb el seu entorn social té converses aferrissades de bar, per què no fer-ho a les xarxes?

Per això de vegades hem de relativitzar tot el que passa entre les parts digitals de Twitter, Facebook i tantes altres xarxes. Això no treu que no exigim cura als nostres representants públics, periodistes i altres persones referents quan utilitzen aquestes eines però hem de posar cada cosa al seu lloc. Les xarxes estan molt a prop de ser un gran mercat en què la gent parla sense filtres mentre espera la tanda.

El problema és quan això passa als mitjans i: o aquests es despengen i només visibilitzen una part del món o els lectors només consumeixen informacions que els autoafirmen obviant qualsevol mostra de dissonància. Convertir els mitjans de comunicació en llocs on entrar per a què et donen la raó és renunciar a la reflexió interna i el debat social, en definitiva, renunciar a una de les bases de la democràcia.

Els periodistes, per tant, tenim l’obligació de no caure en la trampa. Hem de fer menys notícies amb una única font i, quan això és indispensable, posar context i matisos. Hem de canviar el concepte de lector militant, d’aquell que entra per a què li donen la raó a aquell que entra per a reflexionar i confiant en el mitjà que l’informa. Hem d’acabar amb la figura de la persona que deixa de seguir un mitjà –ofesa i tot, o vestint-ho de racionalitat– perquè d’entre tots els continguts s’ha trobat algunes mostres que no li donen la raó o, simplement, no li agraden.

Hem de recuperar els mitjans com a generadors d’opinió, sí, però, sobretot, de debat. I és una feina difícil perquè entre notícies impactants per a clicar, articles breus per a consum ràpid i pressions polítiques i empresarials, l’ofici està en hores baixes. El periodista esdevé un boc expiatori a qui atacar i a qui exigir neutralitat només quan escriu coses que no t’autoafirmen en el teu submón, quan, a més, la faena d’un periodista no és ser neutral ni objectiu, és ser honrat, explicar el món des del seu prisma –és inevitable– però respectant l’autonomia del lector i donant veu a totes aquelles parts que tenen alguna cosa respectuosa i amb sentit a dir.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades