Política, vida i gesticulació

Ens hem acostumat a la política dels gestos; a aquella pràctica de paraules grosses i buides, de fulls de ruta, de línies vermelles, de treure pit però no aplicar les accions... Ho hem vist al procés, però no només ahí. La política està encotillada per les competències, per una legalitat que sembla irreformable a ulls de moltíssima gent, per les (in)capacitats d’alguns dels nostres polítics, per la pressió popular i pel paper dels mitjans de comunicació. Davant d’això, només queden els gestos: Jo et cluque un ull però després ja veurem què passa.

Sí, hi ha polítics que gesticulen molt. Juguen amb els mitjans de comunicació per a ser protagonistes i eixir com ells volen; i arronsen el nas quan no ho aconsegueixen. En la societat de la immediatesa, busquen una presència constant als mitjans i a les xarxes. Cal, per tant, tindre impacte: forçar titulars, fer accions a peu de carrer, mostrar múscul social amb el suport dels més incondicionals a la causa –siga quina siga– i saber gestionar l’estira i arronsa amb el món de la comunicació, que també té els seus capaços i incapaços.

Enmig de tot això se’ns oblida la vida. Perquè darrere dels gestos, dels errors i encerts, de la presència als mitjans i de tot allò que caracteritza la política dels nostres dies, hi ha la vida. I eixa és l’advertència que ens ha fet Xavier Domènech quan, per sorpresa, ha decidit apartar-se de la primera línia política. Ens ha dit uns motius que, més o menys convincents, porten una alerta implícita: Darrere de cada polític hi ha una vida personal sacsejada per pressions mediàtiques, reunions eternes, campanyes esgotadores...

Està bé pensar-hi perquè molts cops se’ns oblida aquesta mirada. Ho vaig copsar de primera mà fa uns dies per casualitat en una breu conversa informal amb una política local. Em va dir: “Ei Jordi, com han anat les vacances?ˮ I què li havia de dir? Doncs que les necessitava molt, que el curs passat vaig acabar saturat, amb mal de cap molts dies i que, per sort o per desgràcia, el nou curs no pinta molt més fàcil. “Jo estava igualˮ, em va confessar, “em va costar molt acabar i ara m’he hagut de revisar alguns temes perquè els estava perdent el filˮ.

Això no es limita a la política institucional, es troba també a la política més activista; la d’aquelles i aquells que esgarrapen unes hores del seu dia a dia i no dubten a fer reunions de ves a saber què un dissabte o un diumenge perquè han decidit que hi ha una causa que s’ho val. I lluiten contra les cordes per a tindre un xicotet espai propi, per senzill i bàsic que siga: llegir, classes de ball, passejos, una trobada cada cert temps amb les amistats per a no perdre-les i cuidar-se mútuament...

El repte és encara molt més gran per a aquelles persones que es deuen a les seues pròpies mans per a tirar endavant, que no gaudeixen de grans suports ni molt menys tenen capacitat de decisió als seus llocs de faena. Són aquelles persones –diria que majoritàries– que, havent decidit ser actives políticament –a nivell social o institucional–, han de fer esforços sobrehumans per a arribar a final de mes, pagar el lloguer, l’aigua, la llum... I tot això se’ls barreja amb l’estrès mental, les qüestions emocionals i l’esgotament de l’activisme polític.

Més ens val, potser, prendre’ns-ho amb humor per a no acabar tots ofuscats. Riure de les nostres limitacions, acceptar la realitat amb ironia i, sobretot, que això no ens ature per a transformar-la. Ser conscients de les nostres limitacions, entendre que cadascú té els seus propis límits i ser empàtics. En definitiva, recordar que darrere de tots els encerts i errors de l’activitat política també hi ha persones, a les quals hem d’exigir bona feina però mai la perfecció impol·luta.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades