Política de la cridòria

¡Viva España!ˮ, crida una part de la bancada, com si més de la meitat d’espanyols que no han votat les seues opcions polítiques anaren contra Espanya. Cops de pit, mirades ben preparades quan enfoca la càmera, cartells classistes i absurds... i fins i tot un partit negant-se a aplaudir la diputada Aina Vidal, malalta de càncer però disposada a acudir al Congrés per permetre el govern que els seus votants volien.

L’esperpent de la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern demostra, malauradament, que la política ha perdut el seu sentit més noble, el de confrontar idees de forma argumentada per a trobar acords o desacords que permeten avançar l’Estat en el sentit que ho ha volgut la ciutadania –bé, la que ha votat–. Si el bloqueig s’haguera eternitzat seria molt lícit preguntar-se per a què serveix la institució, llavors. I clar, això és perillós perquè pot donar pas a tot tipus d’idees, moltes d’elles autocràtiques o tecnocràtiques.

Els motius del desencís hi són però augmentats per un sistema mediàtic al servei del seu amo, que és el mateix poder econòmic que té uns interessos polítics concrets. Això fa que un govern socialdemòcrata absolutament limitat per la normativa europea i per una majoria dèbil siga venut per alguns com l’inici de la dictadura del proletariat i per altres com un gran èxit de les classes populars dels pobles d’Espanya.

Segurament no és cap de les dues coses i només el temps dirà quina és la capacitat de resistència del nou executiu, sotmès a una oposició que es nega a fer d’oposició i a un equilibri de forces que el debilita molt més que la bancada de la cridòria. Tot això enmig d’un context polític que pot haver-se mogut a poc a poc però que continua tenint elements històrics irresolts sobre la taula: l’autodeterminació, el despoblament –i l’absorció poblacional insolidària per la tan liberal Madrid–, el trencament de l’ascensor social...

Enmig de reptes enormes que evidencien que els consensos del 78, marcats per d’on eixíem més que per on podíem anar, s’han de revisar profundament o estripar per a fer-ne de nous, la política que triomfa és la del numeret. El Congrés ha acabat convertit en una obra de teatre roïna i avorrida i atrapat per un nacionalisme banal que reivindica els símbols però que està mancat d’un projecte de país basat en la justícia social, la solidaritat i l’internacionalisme.

Però no són els aires de la Meseta els que embogeixen els servidors públics. Molt possiblement és la conversió de la política en espectacle el que ha fet que molta gent haja sentit una vergonya aliena insuperable. El mateix espectacle que ens força a emetre un judici polític immediat, havent d’opinar sobre què ens sembla un fet sense haver-lo enraonat, tirant missatges indignats per Twitter a la caça d’uns quants likes que no aporten res més que l’autosatisfacció de creure’s enginyós.

I com tot això és arreu i no només al voltant del Congrés, el que hem vist els darrers dies a Madrid no és gaire diferent al que hem vist durant els darrers anys al Parlament de Catalunya i fins i tot al nostre Ple municipal. Perquè a l’administració més propera a la ciutadania també hi ha càmeres i Twitter i, amb això, discursets per a penjar a les xarxes, numerets diversos i algun cabreig sobreactuat. Durant els darrers anys hem tingut regidors marxant del Ple, tons grandiloqüents per a temes que no depenen de l’Ajuntament i acusacions de demagògia sense argumentar on es troba la suposada demagògia.

 

Al final, la política no va de qui crida més o fa la piulada que més rivalitza sinó de quines polítiques i aplicacions pressupostàries es fan per a millorar la vida de la gent. Però molta gent creu saber de política perquè ha seguit un debat d’investidura més semblant al plató de la Sexta Noche que a un Congrés dels Diputats però no té ni idea de quins tràmits s’han de seguir per a aprovar uns pressupostos –m’és igual si els generals de l’estat o el municipal.

Així que entre els propòsits del 2020 –total mai es compleixen– hauríem de proposar-nos tornar el sentit a la política, passar de la cridòria a la utilitat. Sembla eteri, però escoltar els arguments de fons i sentir que des de la política –més o menys rupturista– es pot millorar la vida de les persones és el primer pas per a acabar amb el desencís que fomenta el creixement d’uns partits que només aporten més soroll i obscuritat. I si després d’això una bancada segueix volent cridar ¡viva España! que ho faça sabent que eixa proclama no pot ser només una sobredosi de nacionalisme banal sinó que ha d’estar plena d’un projecte polític argumentat i que la gent farà seu o rebutjarà en funció dels seus interessos de classe –i no només de classe.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades