Palmadetes (climàtiques) a l’esquena

Temen pel nostre futur col·lectiu. Així de clar. De senzill. Tot i que una afirmació tan taxativa amaga una complexitat enorme. Perquè fer front a la crisi climàtica implica enfrontar-se a tot el sistema. Mentre visquem immersos en la bogeria de productes d’un sol ús, de producció i consum constant, la Terra agonitzarà per culpa nostra, i amb ella el conjunt d’espècies que hi vivim.

Per això és encoratjador que molta gent jove s’haja unit arreu del món per a demanar un canvi de dinàmiques; per a exigir als nostres polítics que deixen els subterfugis –o el negacionisme i l’ecofeixisme– per a què es posen al costat de la vida. Potser sona grandiloqüent, és cert; però la lluita contra el canvi climàtic és una batalla per la supervivència de cadascun dels éssers que habitem la que de moment s’ha demostrat com la nostra única casa possible.

Fridays for future, amb la seua branca santcugatenca, és una esperança tot i que segurament carregada de contradiccions. Com qualsevol procés d’empoderament, la pressa de consciència fa que topem amb les nostres pròpies dinàmiques i acabem cavalcant contradiccions. És així, a l’igual que en una manifestació feminista hi ha moltíssima gent que encara reprodueix rols masclistes –de més alta o baixa intensitat– en una ecologista hi ha moltíssima gent que segueix malmetent el medi ambient.

I això té una triple mirada. D’una banda, la individual; la responsabilitat de cadascú de nosaltres de fer tot allò que puguem en les nostres vides privades. Però per a fer-ho, parafrasejant l’Ovidi, tot comença en un mateix. És a dir, hem de prendre consciència, repensar-nos i canviar algunes de les nostres dinàmiques. Sí, la revolució comença a la cuina de casa, al mercat i a dins dels nostres caps. I no, no és automàtica; són canvis graduals, adaptacions xicotetes però constants; aquell tota pedreta fa marge que un dia fa que tinguem el marge més gran de tots els bancals de la comarca.

D’altra, la col·lectiva; és a dir, l’acceptació que les nostres xicotetes accions no són res per elles mateixes. Necessiten la unió d’esforços de molta gent per a crear alternatives i forçar els espais hegemònics a adoptar-les. Perquè no té sentit fer la revolució en un cercle reduït, menys encara en una amenaça tan global i morta com ho és el canvi climàtic. Només junts els nostres impactes positius individuals es converteixen en un gran tot alhora que només des de la unió es pot forçar als nostres polítics a prendre mesures valentes.

Finalment, hi ha la mirada sistèmica. Sí, constantment entrem en una contradicció imposada. És impossible fugir de tots els tentacles del sistema, que té estructures de poder que per pur interès econòmic no pensen canviar les dinàmiques ambientals o que s’entesten en fer greenwashing –rentat d’imatge verd– amb accions i productes que no ataquen ni de prop el nucli del problema. Per això el canvi passa per enfrontar-se als grans poders però també a nosaltres mateixos, com éssers que hem interioritzat unes dinàmiques hegemòniques que van en contra de la nostra vida i benestar.

Enmig d’aquesta complexitat, l’organització del jovent santcugatenc és una magnífica notícia. Però ser joves és al mateix temps una esperança i un repte. Perquè a quin adult no li entra el paternalisme quan uns quants adolescents es manifesten? Apareixen aquells somriures d’orgull i palmadetes a l’esquena que queden en això, res més. El polític de torn que es fa la foto i qui diu que defensa la lluita contra el canvi climàtic mentre elabora un pla per a reduir l’ús del cotxe en períodes de contaminació que permet circular els vehicles contaminants si són santcugatencs –per posar un exemple gens innocent.

 

A l’igual que els estudiants de secundària que feien la vaga pel clima ara fa una setmana i que es trobaran cada divendres per seguir reivindicant-se ens adverteixen que cal fer molts canvis, nosaltres ens hauríem d’advertir que hem de deixar els somriures de complaença i les palmadetes a l’esquena per a passar a l’acció. El futur, sobretot, és seu i la responsabilitat és de tota la humanitat, començant per aquelles persones que poden prendre decisions a gran escala.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades