“No tots els homes som igualsˮ

L’altre dia parlava amb una companya sobre alguns dels rols de gènere i violències més o menys tàcites a les quals s’enfronten les dones cada dia. Ràpidament vam acabar en l’àmbit sistèmic, perquè és això, una agressió no és el caprici volgut d’un home de manera puntual sinó que respon a una lògica d’aprenentatge social sota un sistema, l’heteropatriarcal, que ens fa reproduir uns rols vinculats a cada gènere. Pensar, doncs, que la resposta al masclisme és qüestió individual és caure en la trampa. Ens cal repensar-nos internament, clar, però això només té sentit si ho socialitzem, si entenem que els canvis individuals han d’acabar sent estructurals.

De sobte, aquesta companya va dir una generalització necessària, parlant dels homes cisgènere com un tot uniforme, els potencials agressors i els que gaudim dels privilegis que aquest sistema ens atorga. Llavors, em va mirar als ulls i em va dir: “Bé, no tots els homes són iguals; tu ets una persona amable i respectuosa, i ho són molts altres homesˮ. Sempre està bé que et reconeguen els esforços de qüestionament intern, i el propi fet de poder parlar d’aquests temes amb naturalitat ja és una bona mostra que no tots els homes estem en el mateix esglaó però crec, sincerament, que aquesta frase hauríem d’eliminar-la a poc a poc de les nostres vides.

Dir que tots els homes no som iguals és innecessari en tant que evident. Des d’una perspectiva de gènere, de partida som diversos –no vivim el gènere de la mateixa manera els homes cisgènere que els transgènere ni els heterosexuals que els homosexuals, per exemple– però, a més, dins del qüestionament dels rols i privilegis que ens atorga el sistema hi ha homes que no han plantejat cap incomoditat i d’altres que, com a mínim, n’hem reflexionat una mica.

A més, dir-li a un home que ell no és part del tot sistèmic és enganyar-nos. Per als que no s’han qüestionat suposa excloure’ls del grup agressor i per als que sí ho hem fet suposa dir-nos que per haver reflexionat sobre el gènere ja no estem entre els privilegiats. I no, el patriarcat ens ha ensenyat unes dinàmiques que, per molt qüestionament intern que haguem fet, seguim reproduint de formes diverses. Ser-ne conscient en tot cas serveix per a detectar-les i rectificar-les a poc a poc; i, malgrat tot, segurament seguirem sorprenent-nos amb actituds de privilegi.

I, sí, parle en termes genèrics perquè les violències que sofreixen les dones –i les persones trans, i les homosexuals...– són diverses: visibles i invisibles, físiques i psicològiques... La majoria d’homes mai matarem una dona pel simple fet de ser-ho però això no significa que no la qüestionem diàriament, per exemple. No tots els homes violaran, però molts controlaran les seues parelles. Així podríem seguir amb un reguitzell d’exemples interminable.

Quan un home etziba la maleïda frase de “no tots els homes som igualsˮ acostuma a fer-ho com una mena de defensa pròpia, segurament perquè s’ha vist reconegut en alguna de els actituds expressades per l’altra persona i és incapaç d’entendre que això va amb ell, sí, però també és una qüestió estructural. No deixa de ser el dret a la pataleta, a voler posar punt i final a la discussió amb una frase tant òbvia com matisable. És com vindre a dir que s’està lliure de culpa de tot això i, per tant, s’esdevé un prohom capaç d’obviar totes les dinàmiques socials que ens porten a reproduir rols masclistes.

Però quan és una dona qui diu aquesta mateixa frase –i s’hauria d’estudiar cada cas– està molt més a prop de justificar-se o demanar perdó, és a dir: “Tu, amic meu, per l’apreci que et tinc i veient com actues, no estàs dins del club dels opressorsˮ. No vaja a ser que s’ho prenga malament, no? Però en realitat, si un home realment ha qüestionat el gènere entén perfectament que el masclisme és un element estructural i, per tant, la generalització és més bé l’expressió d’una norma –que cada home potser aplica amb un grau diferent–. Si l’home no s’ha qüestionat a ell mateix, dir eixa frase és com perdonar-li els pecats abans de morir per a què puga anar tranquil al purgatori i que Déu el clave de ple al cel dels no agressors.

És absurd, molt absurd, perquè el gènere, en tant que construcció social, i els rols, en tant que aprenentatge, ens afecten a totes i tots. Perquè les dones tenen la difícil feina de conviure amb els seus potencials agressors. I a aquests se’ls pot estimar: són companys, amics, coneguts... És a dir, es folla amb (potencials) agressors, es creen famílies amb ells i, en definitiva, es comparteix la vida amb ells. I d’ahí la importància d’espais no mixtes, sobretot des de la perspectiva de suport mutu. No té sentit exculpar-nos si això no s’acompanya d’un qüestionament real dels nostres privilegis.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades