No, noi, en aquesta ciutat hi ha entitats de primera i entitats de regional preferent

Hi ha una constant en les converses amb entitats: N’hi ha que se senten apartades del focus, fent esforços ingents per a mantindre el dia a dia però, en tindre activitats menys grans i vistoses o no ser del gust de qui els podria fer un cop de mà, queden amagades de l’interès informatiu i, sobretot, del polític. És així. M’ho repeteixen constantment quan els seus representants se sinceren en converses disteses d’abans o després d’una entrevista.

– Hi ha entitats de segona? –pregunte a una representant d’una associació.

– No, noi, en aquesta ciutat hi ha entitats de primera i entitats de regional preferent.

El que podria semblar una rabieta d’una associació enfadada per alguna qüestió en concret esdevé una preocupació quan t’ho repeteixen més i més persones; quan veus que hi ha col·lectius que mai accedeixen a places del centre mentre d’altres poden triar-les a gust, quan hi ha entitats que tenen cedits locals municipals i d’altres que posen la mà esperant un plat de glòria que no els arribarà mai, quan n’hi ha que fan projectes als quals de seguida se suma l’Ajuntament i d’altres que amb un poc de sort poden rascar alguna bonificació...

I aquest és un debat injust, perquè les evidències de les diferències del tracte amb entitats i col·lectius es poden confondre fàcilment amb enveges mútues. No és positiu tindre un teixit associatiu que es mira de reüll entre si perquè el pastís està repartit de manera desigual i menys encara és que això genere friccions entre entitats i no entre el conjunt d’entitats i qui reparteix el pastís. “El preu que es paga per viure, quan més pobre ix més car”, deia Ovidi, i seguint amb ell, en aquest cas s’hauria de revertir i passar a un “o juguem tots o estripem la baralla”.

I n’hi ha que n’han estripat la baralla, i tant! Però són poques, xicotetes i, potser, les que menys lluny es troben del model de ciutat que defensa el govern municipal. Estan a les afores ideològiques, són el Sant Cugat tolerable –quin remei– però de segona fila, o de regional preferent. I és ahí on es construeix la fricció del teixit associatiu, amb un munt d’entitats demanant una mica d’atenció; si bé, unes associacions demanen grans inversions o subvencions i d’altres es conformen amb què el polític o la política de torn vaja a fer-se una foto amb ells quan fan l’acte més important de l’any, o ni això, amb tindre un espai on poder muntar-s’ho ja s’apanyen.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades