No dimitir de nosaltres

Les misèries d’un estat del benestar desconstruït ens han portat a una lluita quotidiana per les nostres vides. Ens situem, orfes de mecanismes forts que ens protegisquen, davant la realitat que ens aboca un sistema que basa el seu funcionament en les desigualtats, discutint i rebatent cadascun dels arguments d’aquells que mirant que el PIB puja ja tenen suficient per a dir que l’economia va bé.

Els ho podem rebatre amb la reivindicació del coeficient de Gini com un altre tecnicisme en contra dels que a ells els serveixen per a amagar la ideologia econòmica darrere d’una capa de TINA –there is not alternative– però també ho podem fer mostrant la nostra realitat diària, la de totes i tots aquells que freguem o toquem de ple la pobresa energètica, la de totes i tots aquells que sofrim o ens han d’ajudar per a pagar el lloguer, la de totes i tots aquells que ens fa por què puga significar sobre els nostres habitatges l’augment de l’IBI vinculat al canvi de tarifació del transport públic, la de totes i tots aquells que comprem mesurant cada cèntim...

Hem arribat a un punt en què tenim dues alternatives: dimitir de nosaltres o seguir lluitant. La primera és la resignació fàcil, el camí que ens portaria a un anar tirant constant, acceptant cada embat del sistema i condemnant-nos a la precarietat contínua; viure amb o dels pares fins que es puga, compartir pisos minúsculs com a únic futur viable, renunciar a Sant Cugat, no fer viatges per vacances, treballar més hores de les que hauríem i un llarg etcètera. I esperar així que un dia, màgicament, la cobdícia diga prou i deixe d’ofegar-nos, un horitzó totalment absurd si pensem en les dinàmiques que ens han portat fins ací.

La segona no és només la lluita, és la construcció d’un nosaltres, la consciència de qui som i qui ens ha portat a on estem. És un nosaltres inclusiu i, com qualsevol nosaltres, també excloent. Ens ha d’identificar com a iguals, barrant del pas qualsevol de les excuses que utilitzen per a què no ens considerem part d’un nosaltres, absurdes divisions interessades per motius de raça, religió, origen, ètnia, gènere, orientació sexual, tipus de treball... Formes de dir-nos que som diferents quan, en el fons, tenim un element comú bàsic: depenem de les nostres pròpies mans per a viure. No tenim herències milionàries, ni privilegis de sang ni la capacitat de decidir sobre la vida de milers de persones.

No dimitir de nosaltres és revisar la literatura prèvia de totes i tots aquells que han reflexionat sobre les classes populars, el proletariat, el precariat i tantes altres mots que, tot i les diferències conceptuals, han de representar un esforç d’interseccionalitat i mai una divisió en base als nostres propis arguments. No dimitir de nosaltres és demanar que es respecten els nostres drets i, sempre que no siga així, eixir a defensar-nos-els des de la unitat, acceptant les diferències però, sobretot, actuant unides i units.

Per molt cru que semble, tenim una bona notícia; això existeix cada dia. Ho vam veure de forma emocionant quan 50 persones, malgrat el diluvi, es van plantar davant la casa d’Abdeslam per a aturar el desnonament. Ho hem vist quan, davant els processos judicials oberts a artistes i activistes, hi ha hagut un munt de gent que ha cridat que no callarem, ni ara ni mai. Ho hem vist quan el passat 8 de març milions de dones –i molts homes– van eixir el carrer a reivindicar una cosa tant senzilla com el dret a viure lliures, no explotades per un sistema que les utilitza. La història està lluny de ser un còmode camí cap a la millora contínua de les condicions de vida però un nosaltres fort és el nostre segur quan s’apropen temps obscurs com els que sembla que toquen a la porta de casa.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades