L’escletxa generacional

Estem en plena setmana de la gent gran i el repte és trencar les barreres que separen la gent jove de la gent gran. No és senzill ni segurament això ha de passar per negar-nos a ser com som cadascuna de les generacions. Perquè és cert que aprofundir en l’escletxa és un error però negar les diferències entre nosaltres seria molt més greu, obligar-nos d’alguna manera a renunciar al que som en ares d’una convivència fal·laç.

Per a trencar l’escletxa generacional no cal res més que parlar entre nosaltres, sense paternalismes, superioritats ni inferioritats morals. La millor forma de trencar aquesta separació és fent-ho efectiu, és a dir, compartir els nostres espais d’activisme i socialització amb persones molt més grans o molt més joves que nosaltres i comprovar que, efectivament, un jove de 24 anys –i pose el meu cas– pot tindre amics de 72 i, fins i tot, anar-se’n a dinar amb ells.

L’altre dia, en la presentació de la setmana, l’escriptor santcugatenc Víctor Alexandre va fer una conferència tant benintencionada com, crec, que equivocada –en part–. Va parlar de les diferències evidents entre generacions i es va estar una bona estona aprofundint-hi: que si no se cedeixen seients a la gent gran al transport públic, que si els nens tenen unes agilitats tecnològiques impensables en els seus avis, que si... I té raó però, potser, en plena setmana de la gent gran el que ens cal és demostrar allò que no ens separa.

A mi m’apassiona cada cop que algun amic amb qui em separen més de 60 anys m’explica les seues lluites; l’Alcoi –el meu poble natal– o el Sant Cugat que jo no vaig conèixer, les resistències a la Liga Comunista Revolucionaria o a Bandera Roja, les lluites contra les dictadures –especialment la nostra–, l’anàlisi geopolítica de fa 30 o 40 anys, els processos d’apoderament ciutadà que ells ja van viure, el món dividit en blocs, l’esperança d’una transició per ruptura i la decepció d’una transacció vergonyant...

Tota eixa saviesa, que es recull als llibres però, sobretot, a l’experiència viva de milers de persones, és perfectament combinable amb la meua innocència que, de vegades, pren la forma d’atreviment i, d’altres, d’uns coneixements diferents. I sí, es pot parlar, pot haver punt de trobada i estar hores conversant i compartint, compartint-nos. Perquè totes les persones som diferents entre nosaltres, mamen d’experiències diferents que ens creen i determinen. De la capacitat de compartir-ho, d’entendre’ns malgrat i gràcies a la diferència naix la nostra sociabilitat sana. Igual que és absurd rebutjar algú perquè té experiències amoroses diferents a les nostres o perquè té una ideologia diferent a la nostra, ho és fer-ho perquè té 50 anys més o menys que nosaltres.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades