Publicitat

La UME i el politiqueig pandèmic

A mi la Unitat Militar d’Emergències (UME) m’agrada menys per militar que per espanyola. I segurament hi haurà gent a qui li agradarà menys per espanyola que per militar. I d’altres que estaran encantats amb la UME i que aquesta forme part de l’exèrcit. Però ningú de nosaltres ens hauríem de negar en rotund a la seua intervenció en una situació com l’actual. Igualment, ningú de nosaltres hauríem d’exigir que siga la UME la que actue si ens garanteixen un altre servei de desinfecció eficient. Perquè hi ha moments en què importa més el què i el quan que el qui.

Estem enmig de l’estrident soroll d’una pandèmia mundial que ens ha despertat un munt d’emocions contradictòries i que ha posat les administracions davant de l’espill de les seues (in)capacitats. Convertir tot això en una batalla partidista amplificada pels mitjans és bastant trist, sobretot perquè si ens posem a revisar les accions de totes les administracions que tenen alguna acció a fer, en totes trobarem errors. I sí, caldrà demanar explicacions quan tinguem la fotografia completa.

Mentrestant, a Sant Cugat ens hem quedat debatent sobre la UME. Que no, que (per ara) no vindrà! Això se sap des de poques hores després que l’Ajuntament enviara la petició de suport en la desinfecció a la Delegació del Govern malgrat que alguns mitjans volgueren dir que sí per a criticar que un govern municipal de majoria independentista demana suport a l’exèrcit –el politiqueig pandèmic, quina mandra!

El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha explicat (a data 1 d’abril) que de les 168 peticions de desinfecció que ha rebut, 103 les ha assumit directament la Generalitat amb empreses especialitzades, 17 la UME i les restants els ens locals. Són poques les de la UME? Potser. Que és injust que 48 intervencions s’hagen fet amb recursos municipals? Depèn de la mida i capacitats de cada ajuntament.

El que és important, i motiu pel qual aquest mitjà –jo mateix, de fet– va formular una pregunta en aquest sentit a la roda de premsa del Departament, és que la Generalitat garantisca la desinfecció que a Sant Cugat ha estat instada per les residències de gent gran. En aquest sentit, s’havia optat perquè unes empreses especialitzades contractades per la Generalitat treballen de la mà de les contractades per l’Ajuntament per a fer la desinfecció. Finalment, ho ha assumit totalment l'Ajuntament sota la coordinació del CAP.

Què podem fer davant d’això? Queixar-nos que no ve la UME? Potser. Encara que segurament té molt més sentit demanar que siga qui siga puga fer el més ràpid possible una desinfecció eficient de les residències i, si s’escau, d’altres llocs que ho precisen. Si l’Ajuntament constata que la solució presa no es fa amb la qualitat i/o la celeritat que precisa la situació, llavors està en el seu dret –diria que obligació– d’exigir una desinfecció de qualitat. I si això passa per portar la UME, doncs que vinga!

El mar d’acusacions creuades pel camí senzillament ens allunya el focus del problema, i espere que no de la solució. Perquè el que tenim és una situació molt delicada a les residències. Tot i que no tenim dades centre a centre, hi ha gent gran amb COVID-19 i amb símptomes. La vulnerabilitat és tan evident que sí, ja sabem que han mort algunes persones. Prioritzar un politiqueig pandèmic sobre la vida dels nostres majors és molt trist i diu ben poc de nosaltres.

A l’igual que ens preocupa si ve la UME o qui siga a desinfectar, ens hauria de preocupar per què el Departament de Salut no ha complit el termini de trasllat de persones majors sanes a hotels de la ciutat. Perquè això també salva vides i protegeix una generació a la qual li devem molt i que no mereix estar deixada de banda quan les coses venen maldades.

Quan tot això passe –quantes voltes al dia diem esta frase?– ja emprendrem el debat sobre la UME i si té sentit que una unitat d’emergències forme part de l’exèrcit i no siga un cos civil. Discutirem fins i tot si ens cal un exèrcit. Debatrem si la UME no és més que una mera estratègia per a llavar la cara a una institució més propera a l’imperialisme que al suport social. I quan eixe debat comence em trobareu en l’antiimperialisme i l’antimilitarisme. Ara tots hauríem d’estar en el bàndol de salvar vides.

Jordi Pascual, cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades