La societat de cost marginal zero: superació o ‘uberització’ del capitalisme?

Els projectes col·laboratius han entrat a l’economia de mercat i, amb això, l’esperança d’una societat de cost marginal zero que ens obligue a una redefinició radical del capitalisme o fins i tot la seua superació amb noves o velles fórmules va diluint-se. Sí, hi ha la Viquipèdia, sí hi ha Linux, sí hi ha els arxius de música lliure... però sí, també hi ha Uber, Cabify, Airbnb...

Fa uns anys semblava que l’aproximació cap al cost marginal zero en la producció digital, és a dir, que la creació d’una nova còpia d’aquell producte suposara cap despesa extra o gairebé nul·la –tant senzill com un Ctrl+C - Ctrl+V–, anava a aproximar-nos cap a un mercat en què produir seria gairebé gratuït i, per tant, insostenible des d’una perspectiva empresarial.

Davant d’això, se’ns venia a sobre un gran repte de redefinició de model que difícilment podia ser sostenible en el marc d’un sistema capitalista si l’entenem com la propietat privada d’uns mitjans de producció que funcionen gràcies a una mà d’obra (proletària) que és pagada en base als rèdits econòmics d’aquesta producció. Si un producte és molt car de crear, no pot tindre sortida al mercat perquè no hi haurà suficients persones disposades a comprar-lo al preu necessari per a poder pagar els salaris i altres despeses de la producció; si un producte es pot duplicar quasi gratuïtament sense haver de recórrer de nou a la cadena de producció, difícilment serà sostenible perquè serà molt difícil aconseguir ingressos per a pagar els salaris.

Això, que no és més que una reducció –massa reduccionista, em tem– de la teoria de la societat del cost marginal zero apuntada per Jeremy Rifkin, té els exemples pràctics que he apuntat al principi. Viquipèdia, per exemple, amb la col·laboració de milions d’usuaris, ha enfonsat el negoci de moltes enciclopèdies. Linux ha arribat a milions d’ordinadors que ja no necessiten ni iOs ni Windows per a funcionar. Els arxius de música lliure han permès la compartició gratuïta de milions d’obres musicals.

Però la digitalització amb l’aproximació al cost marginal zero també és, per exemple, Google Maps, que ha reduït a la mínima expressió la creació de mapes físics però, en aquest cas, en lloc de fer-se en base a la col·laboració de milions d’usuaris, ho capitaneja una empresa que fa negoci amb les nostres dades. Igualment ho trobem amb les noves aplicacions que amenacen els models precedents, com passa amb Uber i Cabify en el sector del taxi o amb Airbnb i altres portals respecte a agències de viatges.

Sembla, llavors, que el plantejament de teories postcapitalistes ja no és necessari perquè el poder s’ha anat corporativitzant. Les grans empreses que aposten perquè l’usuari siga part del seu sistema de producció han aconseguit fer rendible el seu model de negoci a base de traficar amb les nostres dades, omplint-nos les pantalles d’anuncis i/o introduint comissions i recapte econòmic en la transacció econòmica entre privats que elles han facilitat amb la seua intermediació.

Caminem, llavors, si no hi posem remei, cap a la uberització del capitalisme; cap a l’adaptació neoliberal del que fa uns anys podia ser una esperança contra el sistema. I això té un repte especial quan entenem la manca de regulació i la reducció de la possibilitat com a usuari individual de disposar d’una protecció de classe amb afiliació sindical i protesta social. Amb aquestes condicions uberització és sinònim de precarització.

Des d’algunes càtedres se’ns repeteix el mantra del futur. Que si no fa tants anys els mòbils eren impensables i ací els tenim. I el mateix amb internet, els cotxes híbrids, les targetes de crèdit... i, si ens remuntem més, les pròpies cadenes de producció amb elements mecanitzats i informatitzats. I és cert, però en tots aquests canvis hi ha hagut guanyadors i perdedors, famílies que s’han vist abocades a la precarietat fins a trobar noves alternatives i, si ens remuntem al segle XIX, fins i tot ludisme contra les màquines que, temia part de la classe obrera, anaven a destruir molts llocs de treball.

Oposar-nos al que ja és un realitat quotidiana seria absurd, partir d’una anàlisi completament errònia del context; seria no entendre que les idees d’un capitalisme que acabarà amb ell mateix i que, en tot cas, hem d’intentar acompanyar per a una substitució gradual no dramàtica coixegen avui en dia. Però això no vol dir ni que el capitalisme siga sostenible a llarg termini –ens arribarà una crisi sistèmica entre les pronosticades per Kondràtiev? Fins quan podrem vincular el creixement a la destrucció del nostre entorn?– ni que no es puguen repensar alternatives però, això sí, entenem d’on venim, on estem i cap on anem.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades