La política es fa al carrer

Ens vam enlluernar tant amb el 15M, que realment va ser increïblement finit amb una transformació que, en tot cas, arriba gradualment –com si l’esclat del 2011 haguera sigut una llavor–, que ara ens costa veure els mèrits de la mobilització social. I és un error perquè l’acció d’ara segurament és molt més madura que la de fa set anys, no perquè el 15M estiguera buit de contingut sinó perquè en la seua lluita per la transversalitat no podia aprofundir en alguns debats. Que ara tinguem plataformes i col·lectius de tot tipus molt entesos en la seua matèria i capaços de parlar de tu a tu al poder potser és herència dels indignats però ho és superant les expectatives que teníem aleshores.

Catalunya, i per extensió Sant Cugat, ha viscut unes mobilitzacions independentistes sense precedents, un esclat popular que cap altra opció política ha sigut capaç d’igualar. Això ha esperançat a molts i ha preocupat a molts altres. Però ha estat especialment interessant el procés de reflexió política paral·lel, el d’aquelles persones que, al marge de demanar un estat propi, han començat a pensar com ha de ser aquest Estat –o un no-estat–. A l’igual que és interessant aquells que com a no independentistes s’han oblidat de la sacrosanta unitat d’Espanya i la idolatria de la rojigualda per a omplir de contingut polític la seua proposta.

Gent del CDR i gent de Federalistes d’Esquerres, per exemple, en són bona mostra. Encara que és evident que els primers, per la seua força i presència més o menys continuada al carrer, han tingut molta més rellevància –i criminalització–. La politització, reflexió crítica i empoderament que estan permetent alguns col·lectius al voltant del procés i del processisme és molt encoratjador perquè, per una vegada, la mobilització ha crescut. Com diuen, els pobles tenen memòria i, encara que tot el que vivim ara puga quedar en insatisfacció per a tothom, els èxits viscuts quedaran en la memòria col·lectiva de tots nosaltres.

Perquè la política es fa al carrer i ho hem vist no només quan es parla de model territorial. Ho hem viscut amb la vaga feminista gràcies a una tasca molt encoratjadora del Comitè de Vaga, que continua amb la reivindicació malgrat tindre encausades. Perquè el que vam viure el 8 de març va ser emocionant però, sobretot, valuós en tant que el feminisme va fer un salt, un més, per a situar-se al centre del debat polític, per a abraçar a totes les generacions i dir ben alt, malgrat les mil i una mostres de masclisme, que el feminisme no és més que la idea radical que les dones són persones, com deia Angela Davis.

I també ho tenim en temes molt més locals. És el cas del Sindicat de Llogaters, una bona gent que s’ha vist immersa enmig del mercat immobiliari com una moneda de canvi més en el negoci construït sobre un dret bàsic. El que haguera pogut ser una rèplica local d’apostes d’altres ciutats, ha esdevingut un interlocutor vàlid i central en el debat sobre habitatge a la ciutat, i fins i tot fora d’ella. Perquè abans del Sindicat tots els nostres polítics parlaven d’habitatge, ara amb les paraules no tenen prou i se’ls exigeixen fets; i si no els preocupa la cohesió social, com a mínim els preocuparan els vots.

Tampoc es pot fer aquest intent de repàs obviant la Plataforma de Pensionistes, aquells iaios –no ho dic com a burla sinó com a autoreivindicació de molts d’ells– que porten més de mig any manifestant-se cada setmana a les portes de l’Ajuntament i cridant a actuar també en clau local. Són els que han aconseguit els primers compromisos del govern i els que quan fan un debat amb els partits t’ajunten tranquil·lament un centenar de persones. Són l’enveja de molts altres col·lectius i la demostració que la implicació social no entén d’edats.

És d’agrair, i molt, que cada vegada hi haja menys veïns que vagen a l’administració al qué hay de lo mío, que com a mínim abans de mirar-se el melic s’hagen preguntat si són els únics per a fer pinya amb altres persones preocupades per un assumpte, una unió de forces que els permet no només tindre més força sinó també anar més preparats a la interlocució amb la institució i més coordinats en la protesta. La política és carrer, ens convé reivindicar-ho i treure pit de tot el que estem veient al nostre poble.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades