Publicitat

La llei Aragonès i el debat que ens queda per fer

La llei de contractació de serveis a les persones, l’anomenada llei Aragonès, no serà aprovada pel Parlament després que l’oposició en bloc l’haja tombada en comissió parlamentària. D’aquesta manera, la norma que pretenia posar les bases de l’externalització no té més recorregut i Catalunya segueix regida per una normativa estatal que no és massa esperançadora. Precisament per això els impulsors la reivindicaven com una llei antiFlorentino, tot i que posarà les bases de l’externalització de serveis públics.

Cal esclarir termes abans de fer la reflexió. La llei Aragonès no privatitzava serveis, només preveia com externalitzar-los. La proposta tampoc obligava a externalitzar cap servei en concret, senzillament posava les bases de com fer-ho, amb alguns avantatges socials sobre la norma espanyola. Tot i així, el debat de la proposta havia inclòs codis de serveis a externalitzar que fins ara són públics o que no depenen de l’administració –comel servei de menjador, pagat per les famílies tot i fer-se a centres públics.

Posar aquest marc sense haver emprès un debat social que es derive en un acord polític sobre què es pot externalitzar i què no i sobre la priorització d’altres fórmules com els convenis i la concertació sense ànim de lucre va espantar alguns col·lectius, empreses socials i partits, que van iniciar la campanya per a aturar la proposta a l’espera, d’una banda, del debat més ampli i, d’altra, d’una llei de contractes que blindara els serveis públics de forma més clara.

Haver tombat la llei és, en bona part, mèrit de la mobilització social i demèrit d’un govern que no ha estat capaç de continuar la feina iniciada per Raül Romeva la legislatura anterior per a arribar a un consens polític sobre els serveis públics del país. El ponent d’ERC, Jordi Albert, intentava posar una mirada social i, segurament, les bones intencions hi eren. Però sense blindar els serveis públics –i potser emprendre’n la recuperació dels externalitzats i privatitzats–, l’aplicació de la llei dependria de la voluntat del govern de torn, el que no garantia en res la gestió pública que els col·lectius agrupats en la plataforma Aturem la llei Aragonès defensaven.

El que per a uns és una victòria i per a altres una derrota ha de ser, sobretot, l’oportunitat d’establir un debat sobre quin model de gestió dels serveis públics vol la ciutadania. La preocupació social hi és i, malgrat els daltabaixos polítics en l’eix nacional, els partits haurien de posicionar-se i treballar per fer factible les seues idees. Havent arribat a un acord de país, llavors ja es poden emprendre les iniciatives legislatives per a fer-lo efectiu: protecció dels serveis públics, priorització de la concertació sense ànim de lucre, externalització com a última opció i seguint criteris socials, ambientals i de proximitat indefugibles...

Fer-ho al revés suposava decidir el decorat de la casa quan encara no s’havien posat els fonaments per a fer l’edifici. Haver aprovat la llei i després haver emprès un debat sobre els serveis públics hauria suposat emprendre una norma que potser als pocs mesos o anys s’hauria de refer. Encara que potser és molt suposar que hi ha partits verdaderament disposats a repensar de cap a peus la gestió dels serveis públics. El problema és que si no es fa, la inèrcia neoliberal ens porta cap a un lloc més centrat en el lucre que en la qualitat.

Notícies relacionades