La incapacitat de les esquerres parlant de seguretat

Cíclicament arriba a Sant Cugat el debat sobre seguretat, generalment centrat en els robatoris. Sempre és una qüestió delicada, perquè hi ha xifres i operatius que es mantenen en secret i perquè posa dels nervis els veïns de les zones en què és més difícil garantir la seguretat. Arran d’això, la ciutadania demana accions a l’Ajuntament i allà es troben uns partits –de dretes, generalment– que els prenen el guant amb gust mentre les esquerres no acontenten tant perquè les accions que demanen la majoria de les persones afectades –més agents, càmeres...– topen de ple amb la llibertat col·lectiva per la qual sempre ha apostat l’esquerra.

Ens podem parar a fer una anàlisi de per què la seguretat a Sant Cugat és un tema cíclic però potser és innecessari perquè tots entenem que una ciutat amb un urbanisme dispers i una renda per càpita elevada a priori és molt més suculenta per als lladres que no un barri dens amb molta gent de classe obrera. La nostra ciutat és un magnífic mercat per a empreses de seguretat privades, aquelles com Securitas Direct que, tal com va investigar eldiario.es, no té escrúpols amb pràctiques de pressió i alarmisme per a vendre els seus productes. No estaria de més controlar totes aquestes empreses i la preocupació que generen.

En tot plegat només s’ha trobat la reivindicació lliberticida, reduir els nostres espais de llibertat per a aconseguir més seguretat; és un dels eterns debat de la condició humana, perquè necessitem tant la seguretat com la llibertat, però ambdós conceptes són antagònics des de les sengles definicions hegemòniques. És la forma fàcil d’afrontar la seguretat perquè es posa el pedaç repressor en lloc d’anar a l’arrel del problema, és a dir, de veure per què hi ha robatoris –desigualtat social, urbanisme dispers...– i què es pot fer per a solucionar-ho.

Fins ara les esquerres s’han mostrat incapaces en el debat sobre seguretat ciutadana, apel·lant a mesures que no satisfan els veïns crítics i veient com la dreta els guanya la partida. Deu ser frustrant que, en l’intent de ser eloqüent, l’adversari et prenga l’avantatge però demostra que el problema de les esquerres en quant a seguretat no es limita al nostre municipi sinó que és més ampli, es fonamenta en els termes com s’ha entès i afrontat la seguretat fins ara.

I això és responsabilitat de l’esquerra tant per no generar discursos potents al respecte com per no aprofitar els espais per a demostrar alternatives. Generalment quan hi ha pactes de govern entre dreta i esquerra, les esquerres es queden les carteres més socials i, si governen soles, no alteren gaire la lògica de la dreta en l’àmbit de seguretat; mire’s el paper de la policia sota la conselleria de Joan Saura durant el tripartit en les mobilitzacions contra el Pla Bolonya –recomane també aquest article sobre el somni trencat de fer una policia d’esquerres– o els no-canvis en el militarisme durant l’estada de Carme Chacón al Ministeri de Defensa.

La seguretat continua tractant-se des de la lògica de la seguretat ciutadana. El concepte de seguretat humana, que tant ha reivindicat la Universitat Internacional de la Pau durant aquest any i especialment al curs d’estiu, no ha quallat. Pocs entenen els drets bàsics per a tothom com a garants de seguretat tot i que, en realitat, ho són també des d’una lògica de seguretat ciutadana; perquè si tothom tinguera el mínim per a viure, els robatoris només restarien en mans d’aquells que actuen per gust i no per necessitat. Però no és fàcil arribat a un Ple municipal i dir que per a fer front a la seguretat cal una coordinació entre municipis per a augmentar les prestacions de serveis socials i fomentar la inserció laboral de les persones en risc d’exclusió.

A Sant Cugat hem viscut un intent d’aplicar aquesta lògica, des de la base i a La Floresta. Els veïns es van organitzar per a controlar els moviments de robatoris i coordinar-se amb la policia però, alhora, amb la voluntat de fer un acompanyament a les persones que cometien els furts per a així intentar resoldre els problemes que els portaven a robar. Sona bucòlic i la coordinació amb la policia va sorgir efecte durant un temps però, m’explica una persona que en va ser partícip, alguns veïns continuaven capficats només amb la part repressiva, acompanyada molts cops de mostres de racisme i classisme deplorables.

Mentrestant, els veïns continuen queixant-se i la nostra ciutat va blindant-se a poc a poc, afegint més elements securitistes als guetos de rics –urbanitzacions i cases perfectament delimitades– que criticava Zygmunt Bauman, aquells espais que ja per se ens allunyen de la realitat social heterogènia en què vivim, apartant-nos de les necessitats i potencials d’aquelles persones que no es poden permetre blindar les seues cases. I sembla que no som conscients que, mentre critiquem els murs de Trump, de l’est d’Europa, de Ceuta i Melilla..., a casa nostra anem fent xicotets murs quotidians que ens separen cada dia una miqueta més de nosaltres mateixos en nom d’una seguretat que, amb la incapacitat de l’esquerra i els pedaços de la dreta, mai ha sigut capaç d’anar a l’arrel de la qüestió.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades