La complexitat dels projectes assemblearis

Aprofite l’avinentesa de l’assemblea oberta d’elCugatenc, que se celebra just el dia que es publiquen estes línies, per a intentar esbossar la complexitat d’un espai assembleari, com ho és el diari però també molts altres col·lectius de la ciutat. És de justícia fer-ho perquè, alhora que suposa una oportunitat apassionant, la lògica cooperativa també topa de ple amb les nostres estructures mentals, generalment més propenses a l’individualisme que no a la construcció col·lectiva.

Per a començar, he d’agrair la implicació de totes les persones que fan possible elCugatenc. Això inclou la nostra estructura interna –assemblea ciutadana i comissió de gestió com a òrgans més rellevants– però també la gent que ens ha donat suport de forma menys continuada. Potser d’ací ha de vindre la primera de les reflexions: hi ha gent que no pot implicar-se tant com li agradaria però està ahí; cadascú fem amb el nostre temps, estat d’ànim i energies el que bonament podem, i qualsevol grau d’implicació és valuós tot i que és evident que calen moltes hores i, per tant, gent que les puga dedicar.

En tot moment s’ha d’entendre la importància del projecte col·lectiu, és a dir, la riquesa que suposa tindre moltes ments pensants i persones disposades a actuar al voltant d’una mateixa iniciativa. Moltes iniciatives socials, amb o sense professionalització, no existirien sense l’empenta col·lectiva, que, ben portada, pot ser encoratjadora i estimulant.

Però, alhora, la participació de moltes persones també pot suposar molts desacords. És normal que hi haja punts de partida diferents, amb l’anàlisi del projecte des de perspectives diverses i, per això, amb el plantejament d’idees de futur de vegades contradictòries. El repte de construir des del desacord és complicat, més encara si hi ha punts de vista diferents de manera continuada. No és d’estranyar que cada vegada siga més habitual trobar tallers sobre la gestió del conflicte dins de societats cooperatives.

I amb aquests també arriben els tallers de gestió emocional, que pot sonar a moda passatgera però té molt de fons. Els desacords poden afectar a les emocions, tant de les persones proposants com de l’entorn, que es pot veure immers dins d’una disputa puntual o recurrent que, de vegades, confon els límits per entrar en temes personals –que poden ser previs o haver sorgit arran del propi espai col·lectiu–. També és normal trobar-se en eixe punt perquè hi ha múltiples factors que ho poden provocar: intents de protagonisme i lideratge –o la percepció per part de la resta–, el desacord amb algunes decisions estratègiques, l’evolució de les pròpies relacions entre les persones que hi participen, l’estat anímic de cadascú en cada moment...

No és una broma. Conec persones –res a veure amb elCugatenc, per sort– que ha acabat abandonant col·lectius en què estaven molt implicades perquè de sobte ha esclatat un assumpte que no s’ha sabut treballar de manera correcta. I el més greu és que no només s’ha emportat per davant la vitalitat d’un projecte col·lectiu sinó també algunes relacions personals, massa erosionades com per a seguir existint amb normalitat.

Mentre hi ha el debat intern i s’intenta gestionar de forma constructiva, el projecte també es veu condicionat per l’exterior. És a dir, quina és la percepció de la gent que no està implicada. És molt fàcil posar etiquetes, fer anàlisis reduccionistes o mantindre un desacord amb algú extern arran d’un fet puntual. Però tot això, com també tots els debats interns, es pot aprofitar des d’una perspectiva d’autocrítica, el que suposa aturar-se a pensar què diu la gent i què hi ha de cert en tot això per a poder actuar en conseqüència posteriorment. I no, de nou, això no és senzill.

A elCugatenc tenim la fortuna que, tot i les diferents veus i punts de vista que sorgeixen en les reunions de l’assemblea, la comissió de gestió i els grups de treball, no hem viscut moltes de les situacions que he exposat en aquest article. Però som conscients que n’estem exposats i, per això, fem un esforç de construcció col·lectiva que passa per l’assemblea d’avui. Potser tot es podria resumir en escoltar-nos, però de l’escolta a l’acció hi ha un pas de gegant, que tant de bo siga tan gran que elCugatenc i la resta de projectes que trontollen es puguen consolidar.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

 

Notícies relacionades