La carta de Romeva

L’accidentat inici de Festa Major d’enguany ha estat marcat, més enllà de la pluja i els pregoners, per la lectura d’una carta que l’exconseller santcugatenc empresonat Raül Romeva va enviar expressament en motiu de l’inici de la festivitat. El periodista Jofre Llombart en va fer lectura des del balcó de l’Ajuntament mentre al públic i a l’espai d’autoritats apareixien cartells d’“Us volem a casa”. El confeti groc, els pocs valents que van resistir a la pluja per a veure el pregó i demanar l’alliberament del seu veí i la persistència de la pancarta a la façana de l’Ajuntament van posar el toc de debat polític a la Festa Major.

Ja abans de l’escena, el PP havia enviat un comunicat criticant la decisió de donar espai a una carta de Romeva perquè ho consideren una politització de la Festa Major. El mateix pensen els regidors de Ciutadans i PSC, que van abandonar el balcó durant la lectura. I, fins i tot, passat el pregó, Sergio Blázquez, regidor taronja, i Núria Gibert, de la CUP-PC, discutien tot plegat abans de marxar a la firma del llibre de la ciutat per part dels pregoners.

Per tant, ja tenim un ingredient més en la discussió sobre quins espais són vàlids per a la reivindicació i quins no. I també sobre quins són els límits acceptables d’una reivindicació: a mode d’exemple, mentre Sant Cugat donava la benvinguda a la Festa Major, a la façana de l’Ajuntament també hi havia un símbol polític de primer ordre, la bandera de l’Arc de Sant Martí, en motiu del dia de l’orgull LGTBI. No fa tants anys haguérem pogut veure discussions sobre eixa bandera de la mateixa intensitat que les que han provocat els llaços grocs i la carta de Romeva.

Però és important no perdre de vista dos elements. D’una banda, evidentment, qualsevol posicionament davant la realitat naix d’una anàlisi política i, per tant, és un posicionament polític. Però cal diferenciar aquest posicionament polític del posicionament partidista. Portat al cas del pregó, no és el mateix una carta de Romeva –sense cap referència directa a la independència o a la República catalana– que un pregó en favor de la independència; no és el mateix un cartell d’“Us volem a casa” que una estelada...

I podríem obrir el debat, de nou, sobre els límits, quins símbols sí i quins no, en quins espais i per què, per què els oficials –que són potser els més polítics en tant que representen un poder constituït cada cop més qüestionat– sí i els no oficials no, com actuem davant les sentències del Constitucional al respecte i l’impuls de molta gent... Però cauríem en el parany d’entrar en un debat estèril que no té en compte el context.

I ací està el segon element a tindre en compte. Discutir sobre la carta de Romeva o els llaços grocs és mirar –i debatre sobre– el dit quan aquest ens assenyala la lluna. El problema no és que una carta d’un exconseller pres es cole al pregó sinó quin motiu ha fet que això siga plausible. Vivim en una anomalia política constant perquè molta gent ha deixat de creure en el poder constituït i aspira a ser poder constituent –cap a un nou estat o cap a la redefinició de l’existent, fins i tot cap a la destrucció de qualsevol estat–. És l’acció política davant eixa evidència la que ha fallat. I és d’aquest fracàs, el de la política, d’on venen totes les derivades.

Que ara alguns polítics s’enfaden quan veuen accions reivindicatives més o menys institucionalitzades davant el context que palpem cada dia no és més que una rabieta cap a la seua ineptitud, perquè si som on som és perquè ens havien ensenyat que en democràcia la política no només havia de poder parlar de tot sinó que tenia l’obligació de donar respostes. I és de la manca de respostes, de l’estancament i els déjà vu de la política catalana i espanyola d’on venen les derivades, que aquest cop han pres la forma de carta.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades