Publicitat

Irrespirable

Falta de respecte, superioritat moral i prepotència a mars. Últimament entrar al meu timeline del Twitter és accedir a una dimensió d’hiperventilats portadors de la veritat que condemnen amb grandiloqüències innecessàries els presumptes errors dels seus adversaris polítics mentre són incapaços de fer una miqueta d’autocrítica dels seus propis postulats. Seria fàcil posar noms i no ho faré perquè aquests perfils n’hi ha a totes les bandes –sinó tindríem soliloquis absurds– i, generalment, són persones amb nobles aspiracions polítiques o perfils de gent que se n’aprofita de l’anonimat i la distància entre usuaris.

Potser hauríem de donar un premi a Twitter per canalitzar la frustració de tanta gent que no té res millor a fer que ridiculitzar de forma infantil el seu adversari polític o potser –i crec que seria millor– ens hauríem de prendre una til·la abans d’entrar a la xarxa de la immediatesa. Perquè Twitter és irrespirable. I com Twitter, molts grups de Facebook i em tem que moltes altres xarxes i fins i tot grups de WhatsApp, Telegram...

El problema de la xarxa del pardalet blau és que no deixa espai a la reflexió. Qualsevol cosa esdevé l’excusa per a criticar salvatgement algú. Un tuit que de forma més o menys intencionada es puga interpretar com un atac –per mínim que siga– és el motiu perfecte per rebre una onada de comentaris irrespectuosos que no busquen debat sinó fustigació.

És una realitat contra la qual només podem portar una cuirassa d’indiferència perquè fins i tot quan s’intenta rebatre amb bones formes hi apareix el típic il·luminat que es penja la medalla amb un sempre qüestionable “si es posen nerviosos és que ho estic fent bé” –o variants de la mateixa frase que resumeix a la perfecció la no acceptació de la crítica.

I això és aplicable a gairebé tot. Des de la política –que potser és l’exemple més obvi– al futbol passant per coses tan inesperades com la poesia, el que s’ha vist clarament amb l’escarni públic que s’ha fet a l’actriu i poeta Juana Dolores Romero i a qualsevol persona que l’ha defensat ja siga ideològicament o poètica. Jo mateix en vaig ser víctima aquest estiu. I, per cert, Bijuteria [Galerada, 2020] és un poemari magnífic que pot aproximar la poesia en català a molts joves.

Potser no té massa sentit aprofundir-hi perquè l’explicació ja la va fer a la perfecció l’assagista cultural Ingrid Guardiola a l’Ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície [Arcàdia, 2018]:

“(...) l’odi de la internet 2.0 té més a veure amb el resultat d’aplicar la lògica binària (‘a favor o en contra’), competitiva, a tota l’existència humana que no pas amb un exercici d’autoconsciència. També té a veure amb el fet que accedir contínuament a les vides dels altres a través del voyeurisme fa que aquest ‘altre’, com ja hem dit, es converteixi en un fetitxe i no en un subjecte amb capacitat d’acció i de responsabilitat.”

El que ens hauria de preocupar d’això és que la polarització promoguda en estos espais de comunicació no ens faça caure gradualment en una societat menys cohesionada o, fins i tot, en nous tipus de feixisme. Perquè un odi irracional amb la construcció fàcil d’adversaris és un bon brou per a noves formes de feixisme. De fet, no és gens estrany que els Trumps, Orbans, Bolsonaros i Abascals ens hagen aparegut en plena era digital després d’un segle XX que si una cosa ens va ensenyar és que l’antifeixisme és essencial per a la democràcia.

També ens podríem posar melancòlics i pensar en tota aquella gent que amb l’aparició d’internet va pensar que s’obria un nou espai de debat i compartició; tots aquells que com Richard Stallman, Linus Torvalds... van posar les bases de Linux i d’altres sistemes i softwares lliures. És un espai comú que resisteix en projectes com Viquipèdia però que està dilapidat per grans multinacionals que han demostrat que allò de la societat de cost marginal zero que deia el Jeremy Rifkin no era més que un miratge en plena reestructuració d’un capitalisme que, per sort, segueix ple d’esquerdes.

Cada vegada internet s’assembla més a un oligopoli i els comportaments dels usuaris a una caixa de grills. No sé si la solució és la til·la o acabar fugint de les xarxes socials però, àngels, estic segur que ho podem fer molt millor.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d’elCugatenc

Notícies relacionades