Impotència davant d’un suïcidi

Quan t’expliquen que una persona ha mort per suïcidi poc abans de ser desnonada la impotència que et ve a sobre és immensa perquè tu –o jo– no eres ningú ni per a revertir una mort ni per a poder fer grans canvis que eviten que altres persones puguen arribar al mateix extrem o tindre una temptativa. Crec que per això la notícia de la mort d’un dels nostres veïns ha tingut un impacte tan gran, perquè ens posa davant d’un espill que ens mostra les nostres incapacitats envoltades de les injustícies del món on vivim.

Però no és cert que tu i jo no som ningú. El minut de silenci amb què la Plataforma de Pensionistes va començar el seu darrer acte ho demostra. No era una persona impotent, n’érem més de 40. I transformar la impotència col·lectiva en acció és un pas que demostra cada dia el Sindicat de Llogaters, que no només reivindica sinó que desenvolupa una tasca de suport mutu indispensable per a què les persones afectades no es queden ofuscades a casa veient com el problema se’ls fa gros cada dia que passa.

La problemàtica de l’exclusió residencial que viu Sant Cugat és complexa i no ens l’acabarem en un dia però si la gent n’és conscient, si està disposada a fer costat a les afectades i si entén que ha d’eixir al carrer a exigir canvis, tot el context canvia. Ja no són expulsions i morts en el silenci de la intimitat sinó conscients i amb apoderament ciutadà disposat a exigir solucions als nostres responsables polítics.

Perquè és cert que un desnonament o una mort per suïcidi és la punta de l’iceberg del problema però, arribats a aquest extrem, seguiran fent politiqueig o estaran disposats a fer Política? Perquè una mort en el context de la crisi habitacional no pot quedar en l’oblit sinó que ha de ser el revulsiu per a prendre les mesures necessàries per a acabar amb el sofriment.

És per això que vaig decidir indagar en l’afer i publicar la notícia que ha copsat tanta gent. Des del periodisme, crec, tenim la responsabilitat de contar les injustícies i exigir explicacions, que massa cops en són poques, a les autoritats competents. Així mateix, cal treballar-ho des del respecte a la víctima, sense estigmatitzar ni convertint un suïcidi en una part d’un vergonyant producte sensacionalista.

També diré que quan em va arribar el primer imput del cas, amb tanta poca informació que era gairebé impossible saber res, em vaig sentir tant impotent com algunes persones m’han expressat que es troben després d’haver-se assabentat de la notícia. Però calia anar més enllà, esbrinar l’afer i posar-lo sobre la taula emmarcat al lloc on li toca, enmig d’una crisi habitacional que és acceptada per tots els partits però que continua mancada de dades reals del seu abast i, sobretot, de solucions efectives.

Un suïcidi mai és una decisió pensada i determinada. Apareix com una idea puntual, com la forma de fer front a una realitat que supera a la persona i, de vegades, malauradament, es fa el pas. Ni fa falta tenir un problema de salut mental ni és cert que qui ho anuncia prèviament va de farol. Cal desconstruir el discurs que s’ha anat edificant al voltant del suïcidi, començant pels mitjans de comunicació, i donar eines per a evitar-ho: des del Manual del llogater per als casos d’exclusió residencial fins al 016 del CatSalut Respon des del punt de vista mèdic.

Si un suïcidi no és una determinació sinó una idea puntual que es pot arribar a portar a la pràctica davant d’un problema que sembla irresoluble, i, a més, aquest problema no és de l’esfera privada sinó que és social i/o polític, aquest suïcidi és un assassinat. No vam dubtar a dir assassinat social a la mort d’Alan ara fa gairebé tres anys i ara no hauríem de tindre por de dir assassinat a la mort d’aquest veí. I, si és un assassinat, hi ha botxins i còmplices; les empreses i bancs que permeten el sofriment i els responsables polítics que no fan prou per a evitar el sofriment i posar dics de contenció a l’abús de poder, respectivament.

M’he trobat, així mateix, algunes persones que m’han demanat més detalls, volent posar nom, cara i ulls a la víctima. Sense haver pogut contactar, de moment, amb cap familiar; podia explicar el fet però no el qui. Aquest afer s’ha de tractar des del respecte que recomanen els professionals del Departament de Salut i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. És decisió de la família contactar amb mi, amb qualsevol altre periodista, fer-ho públic per la seua banda o no dir res. Hem de respectar el seu dol i la seua intimitat.

I just quan semblava que l’afer de l’habitatge havia tocat sostre, una dona nua protesta al davant de l’Ajuntament pel seu cas concret però també exigint solucions generals. Una mostra més de la problemàtica i un nou repte social i informatiu, per aquella gent incapaç d’apropar-se i preguntar-li què demana però que sí fa fotos d’amagades per a acabar preguntat per algun lloc el que li hauria d’haver dit a ella i també per aquell periodisme còmode de no contrastar fonts amb què es pot arribar a caure.

Quan contrastes, et trobes, a més, l’advertència –diria que un xic paternalista– de dir que aquesta persona té algun problema de salut mental, clavant-te de sobte en un terreny increïblement delicat, passant en qüestió d’un dia de llegir una guia sobre el tractament informatiu del suïcidi a una sobre com explicar des dels mitjans notícies que tenen pel mig referències a la salut mental. I, de nou, la pregunta: Això té valor informatiu? Doncs si centenars de persones l’han vista protestar, com a mínim s’ha d’explicar què la portada a fer-ho i quina resposta dona l’Ajuntament.

Llavors, per responsabilitat, cal explicar la referència a la salut mental des del respecte i sense desacreditar el que diu la manifestant. Perquè pot ser molt còmode utilitzar això per a desacreditar-la per complet –espere que no fora la intenció de les autoritats explicant-ho– però suposaria no entendre què és un problema de salut mental, ja que un 25% de la població tindrà/tindrem problemes de salut mental durant la nostra vida i no per això deixarà/deixarem de ser vàlids com a fonts informatives ni com a ciutadans.

Dit això, que crec que era necessari explicar ja que de vegades la reflexió que acompanya la pràctica periodística és tant o més constructiva com el fet noticiable en si, no hem de perdre de vista a què s’enfronta la ciutat: protestes, desnonaments, un suïcidi, persones amb dificultats o que han hagut de marxar de Sant Cugat... Quedar-nos de braços creuats seria una irresponsabilitat imperdonable.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades