I si Susanna Pellicer té raó?

De sobte les xarxes han viralitzat la tinenta d’alcalde de Polítiques de Cicle de Vida, Progrés Social i Habitatge, Susanna Pellicer, arran d’unes declaracions que va fer ara fa més d’un any a Cugat.cat. La responsable política ve a dir que, tot i que no és una recomanació dels serveis socials, és de lògica que algunes persones decidisquen marxar de la ciutat quan no poden fer front al cost de l’habitatge. Just després nega que Sant Cugat expulse famílies.

Com a marc mental, el raonament de Pellicer és pobre i trist. Tracta de posar un assumpte general com és la dificultat d’accés i manteniment de l’habitatge en l’esfera privada, en la suposada lògica de les persones, sense plantejar-se quina responsabilitat i accions pot millorar ella com a tinenta d’alcalde per a revertir la situació –no en parla fins que el periodista no li ho pregunta explícitament–. Que des de la cartera que ha de treballar per a garantir el dret a l’habitatge es partisca d’aquest marc mental és, com a mínim, preocupant; més encara si es té en compte que des de fa dos mandats l’habitatge està vinculat a les polítiques socials i no a l’urbanisme en l’estructura de govern.

Però més enllà d’aquesta reflexió, no es pot dir que Pellicer no té ni idea d’habitatge. De fet, és més, té raó des d’una perspectiva analítica: Sant Cugat fa fora a persones –encara que no li vulga dir expulsió–, els serveis socials fan el que poden però ho tenen molt difícil a una ciutat de lloguers estratosfèrics i la ciutat difícilment mai més serà barata per a viure, tal com reconeix en la resposta a la pregunta del company Pep Gimeno al mitjà públic. S’han de tindre en compte tres elements, aleshores: com s’ha arribat fins ací, què es fa actualment per a revertir-ho i quines opcions de futur tenim.

En primer lloc, és evident que hem arribat al punt actual perquè al nostre país s’ha entès l’habitatge com una inversió, com un producte més del lliure mercat o, fins i tot pitjor, un producte especulatiu. Tenim un marc legal més que millorable si es vol garantir l’habitatge com un dret. I, en clau local, vivim a un municipi en què l’urbanisme ha estat utilitzat com a arma contra les classes populars, atraient població benestant que a poc a poc va fent fora la gent més humil. La pròpia trama urbana ho facilita i això és molt difícil de desconstruir.

En segon, les accions més decidides en quant a l’habitatge han arribat durant la segona meitat d’aquest mandat. És evident que Promusa ha fet més de 1.000 pisos de protecció oficial des del seu naixement però les polítiques com el Pla d’Acció de l’empresa pública, la proposta de demanar a les promotores un 30% de les noves promocions a sòl urbà consolidat per a fer habitatge protegit privat o la taula de treball conjunta de govern i oposició no han arribat fins ara, quan la crisi habitacional és tant greu que afecta ja més enllà de les classes populars; fins al nivell que la majoria de persones que acaben llegint este article deuen estar incloses dins de la població amb risc d’exclusió als estudis de l’Ajuntament.

Finalment, el futur és complicat perquè se’ns acaben els espais on construir habitatge protegit, perquè ja hem fet fora del municipi milers de persones, perquè la gent que ha vingut atreta per un model de ciutat no en renunciarà... L’obligació dels nostres polítics és ser ambiciosos, fer tot el possible, jugar amb els límits legals i criticar l’encotillament competencial en què diàriament ha de bregar l’administració més propera al ciutadà. En definitiva, hem d’agafar la realitat que descriu Pellicer i intentar subvertir-la. D’això es tracta la política, de fer tot el possible per a transformar la realitat, no per a descriure-la amb més o menys preocupació.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades