I encara reivindicarem les exportcions i importcions

Glòria ha arribat amb la ferocitat d’una llevantada inusual. És cert que històricament hi ha hagut fenòmens meteorològics contundents que han copsat el nostre país però cada vegada són més extrems. Passem de sequeres a pluges torrencials, neu a cotes baixes i vents cada vegada més forts. Una setmana després el sol brilla com si fora una vesprada tranquil·la de primavera; i de vegades és hivern. Tirar tota la culpa de Glòria al canvi climàtic és inexacte, però més és limitar-ho a una borrasca qualsevol.

Els experts i entitats ecologistes porten anys advertint que els fenòmens meteorològics extrems creixeran de forma exponencial a mesura que el canvi climàtic avance. Superar un límit d’1,5º des de l’era preindustrial suposarà més calor extrema, pluges torrencials i sequeres. Es perdrà biodiversitat, hi haurà incendis cada vegada més grans –Austràlia n’és una mostra–, el desglaçament avançarà especialment a les glaceres de muntanya, el nivell del mar pujarà, la desertització avançarà i la temperatura mitjana serà cada cop més elevada. I tot i que ho he expressat en futur ja és cosa del present.

Tot plegat se suma a un seguit d’accions, la majoria d’elles de planificació del territori, clarament errònies. Litorals plens d’habitatges en primera línia de mar, muntanyes desforestades per a fer xalets, lleres de rius convertides en parcs o, en alguns casos, en zones residencials. Mentre trinxem el territori seguim emportant-nos les mans al cap quan passa alguna desgràcia, desvinculant les polítiques públiques de les desgràcies, pensant innocentment que són catàstrofes inevitables.

Cal sumar-hi més elements. Ara que tots els Països Catalans plorem l’accelerada desaparició del Delta de l’Ebre no hem de perdre de vista que això no només respon a la pujada del nivell del mar ni a un temporal puntual sinó que hi ha un seguit de pantans que retenen sediments i que durant anys no s’ha volgut fer cas als moviments ecologistes de les Terres de l’Ebre per a evitar el que ja és una realitat indefugible.

Glòria ha suposat morts i ferits, desabastament a alguns supermercats de les illes, caiguda de murs i ponts, problemes amb l’abastament de serveis bàsics i el bloqueig... Davant de tot això només cal agrair la feina feta per tots els serveis d’emergència i, concretament a Sant Cugat, al Comitè d’Emergència Municipal amb representants polítics i d’aquests serveis.

Però no val que un cop acabada la tempesta ens resignem de nou a un acrític anar fent. Perquè si seguim contaminant com ho fem aquestes desgràcies cada vegada seran més devastadores. En un moment en què ha quedat palès que el model de desenvolupament que hem seguit fins als nostres dies és incompatible amb la vida no podem permetre que els nostres polítics es venguen als poders per a seguir amb les lògiques de creixement capitalista clàssic.

No ens podem permetre més exportacions i importacions, ni models productius i de transport contaminants. Només tenim una alternativa: avançar cap a la sobirania alimentària, cap a la producció amb poc impacte i de proximitat i cap a un teixit local de cooperació que ens faja entendre com a còmplices del nostre extermini les polítiques de desenvolupament econòmic clàssic i la permissivitat a canvi de llocs de treball –molts d’ells precaris–. Ha d’arribar un moment en què l’obertura d’establiments de grans cadenes més preocupades per la butxaca i la imatge que per la transformació real ens ha de semblar part de la catàstrofe perquè el seu model és part de la insostenibilitat del sistema en què vivim.

 

Ens cal que totes les emergències climàtiques benintencionadament declarades a tot tipus d’institucions –entre elles el nostre Ajuntament– s’òmpliguen de continguts de canvi reals amb passos cap a la transformació del nostre model alimentari que fomenta la depredació del territori, de les matèries primes i químics que utilitzem, de l’energia que fem servir, de la forma com ens desplacem... En definitiva, de tot.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Mentrestant hem de tindre clar que generalment qui pitjor viurà serà la gent més pobra, que és la que menys recursos té per a protegir-se: cases sense calefacció o en mal estat estructural, més exposició a situacions nocives per a la salut... Perquè fa temps que és evident que la lluita ecofeminista ha d’anar de la mà de la lluita per la justícia global. La humanitat, ama i senyora del planeta, ha posat en perill la vida de milions d’animals, ha extingit espècies i ara està patint les conseqüències de la seua irresponsabilitat en la seua pròpia pell.

Notícies relacionades