Follar, consentiment i clímax

La carn vol carn, deia Ausias March. Segles més tard Estellés li agafava el vers per al preludi del seu mític Els amants, aquells que no entenen l’amor com un costum pacífic de compliments i teles sinó que es desperta de sobre com un vell huracà i ens tomba en terra als dos, ens ajunta, ens empeny. I els més estellesians també sabran que no només no hi havia a València dos amants com nosaltres sinó que tampoc hi havia dos cames com les teues, o que hi ha una xica nua, escampada sobre el llit, desperta, que agraeix la brisa per, un cop arribat l’orgasme, vestir-se pecatosa i constatar que li fa mal el cap. I aquest mateix autor és capaç de reconèixer que es pot estimar algú per l’alegria domèstica de viure, el principi d’un ordre.

Al Mecanoscrit del segon origen Pedrolo fa que el Dídac i l’Alba s’abracen i es besen just quan les hormones de l’adolescent fan que “des d’aquell dia a la platja, ja la veia [a Alba] com una dona”. I Gloria Fuertes, lluny de les fabules infantils, anima a utilitzar la llengua per a lamer la piel de quien amas i, en cap cas, per a ferir. Tenim mil mostres de representació de la sexualitat i l’amor també al cinema, la majoria d’elles de Hollywood –important per la seua influència–, però seguint amb la corrent nostrada –catalana, hispànica i europea–, posaré d’exemple el moment en què Alex (Daniel Brühl), protagonista de Good bye Lenin, veu el contorneig sensual de les cames d’una infermera (Katrin Sass) de l’hospital on està ingressada sa mare. Després acabaran esdevenint parella, amb aquella preciosa escena dels dos abraçats seminus a una de les cases que es van quedar buides en els inicis de la desaparició de la RDA.

Ens hem construït (educat) envoltats d’exemples culturals de què és o no és amor, de què és o no és desig i de què és o no és consentiment. Quan la violació de la manada, les inexplicables decisions judicials al respecte i el debat polític al seu voltant ens salten a la llum pública, no parem de topar-nos amb les nostres experiències, el que en els millors dels casos ens serveix per a fer autocrítica i en els pitjors –i n’hi ha uns quants– per a ridiculitzar el debat; el que em tem que està més basat en l’extralimitació constant en les relacions sexuals –potser dir-los directament violadors a tots és massa– que en la reflexió plena sobre un assumpte complex.

Qui de nosaltres pot dir amb rotunditat que sempre que ha follat li venia de gust fer-ho? Qui pot dir que mai ha cedit? I al contrari, qui pot dir que mai ha pressionat? Però quants d’aquests casos es poden considerar una violació? Cada cop que acceptem amb una certa indiferència pegar un polvo estem sent violats perquè realment no ens ve de gust? I al contrari, cada cop que algú ha acceptat tindre relacions amb nosaltres encara que siga amb una certa desgana estem sent violadors? És lícit comparar un consentiment a desgana amb una violació a l’ús?

El debat és complex –i aquest article no és més que l’expressió del dubte– perquè ens porta de ple a la construcció de l’erotisme, què és i què no és sexy, sensual, atrevit, vàlid... És habitual, el context cultural així ho marca –encara que no sé fins a quin punt és un constructe social en el seu conjunt–, desitjar la sorpresa, emocionar-se quan algú qui desitges (o no) et besa sense esperar-ho, per exemple. Són aquelles escenes fílmiques en què l’espectador diu: “Per fi!” o “quina sorpresa!” En la vida això també existeix i, de vegades, són d’aquells records més preuats: l’amic que sense esperar-t’ho et besa, aquell festeig ple de sorpreses, la relació puntual d’un estiu...

És normal que tinguem les nostres pròpies fantasies, de calma, suavitat i brises marines o d’atreviment, contundència i un cert element salvatge. Igualment per a l’inici de quelcom o el manteniment d’una relació sexual més o menys continuada. En moltes d’elles l’element inesperat hi és present. És en el trasllat a la realitat on hi ha el problema. Quan eixe bes, carícia, batecul simpàtic... és agressió i quan no? Sempre cal demanar permís?

Crec que tot ve marcat pel context. No és el mateix un desconegut que algú amb qui es festeja, no és el mateix un amic que algú que acabes de conèixer... L’exemple del bes i del batecul és evident. Si un desconegut t’ho fa, és una agressió; si és un amic, li ho pots rebutjar abans o després per a reconduir la situació o decidir marxar –que tampoc crec que siga el més òptim si hi ha la confiança suficient per a parlar raonadament–. I ahí rau la complicació del debat, el grau de relació, que és una qüestió purament subjectiva.

Mentrestant hem d’avançar cap a un model relacional diferent, en què la petició de consentiment no siga vista com una acció negativa, al contrari; que no elimine el clímax, que no signifique tallar el rollo. És complicat i segurament té límits però no és impossible i, segurament, és necessari perquè el sexe –sobretot l’heterosexual– també inclou una relació de poder per la qual la persona dèbil cedeix amb més facilitat, acceptant, per exemple, la penetració quan potser només desitja sexe oral. És d’aquest saber dir i acceptar el “no” i saber preguntar i gestionar el “sí”, em tem, d’on podrem aconseguir relacions més sanes i respectuoses. Com a mínim, ja tenim el debat obert, per sort.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades