Fer política

Sant Cugat començarà el 2019 sense pressupost municipal. Valldoreix ha estat a punt de fer-ho. Al municipi la manca d’acord polític ha forçat una pròrroga pressupostària momentània que aboca el govern a una nova ronda de negociacions amb l’oposició per aconseguir una abstenció o un vot favorable que els permeta tirar endavant els comptes. A l’EMD no els ha calgut negociar, només recuperar Josep Puig in extremis, ja d’alta i tornant a ostentar la presidència de l’entitat, per valdre’s de la majoria.

En tots dos casos la política ha fallat. En el primer, el govern ha estat incapaç de rendibilitzar els acords pressupostaris amb ERC-MES i PSC dels anys anteriors i tampoc ha estat el suficientment àgil en les negociacions –que alguns grups redueixen a converses quasi informals– per arribar a una entesa. L’alcaldessa acusa d’electoralisme algunes de les formacions però, més o menys cert, les eleccions hi són al maig per a tothom i, per tant, són un factor que han de tindre en compte tots els partits, per a bé i per a mal. En el segon, la majoria absoluta valldoreixenca truncada durant uns pocs dies ha fet que el govern no haja fet grans negociacions durant el mandat, més caracteritzat per desacords que per pactes.

Què hi ha en el fons de tot plegat, més enllà de les dinàmiques locals? Hi ha un canvi de tendència que molts partits no han acabat d’entendre. El multipartidisme ha vingut per a quedar-se i els espais de representació fragmentats són i seran el terreny de joc de la política institucional dels propers anys. Hi ha partits, però, que continuen tancats en la lògica de majories àmplies o absolutes en què no calia cedir ni asseure’s constantment per a buscar consensos.

És curiós com, mentre sembla que triomfen alguns dels missatges de la nova política, tota la modernització esdevé una cortina de fum. Perquè ni hi ha acords entre partits ni la participació directa de la ciutadania esdevé real, amb pressupostos participatius i diners de lliure disposició que tenen una incidència mínima i estan lligats a uns pocs milers d’euros de despesa ordinària i una quants més –bastants més– d’inversions. On queda la incidència política real? La participació ha de seguir sent presentar al·legacions en una tramitació ordinària de qualsevol afer institucional?

I, a més, la societat de l’espectacle en què vivim no serveix per a millorar la situació. Es veu sobretot en les esferes superiors per la presència de mitjans de gran abast, però també al món municipal. Hi ha polítics que preparen els discursos per a ser penjats al Twitter, per a generar polèmica: que si cartellets, banderes, tons d’asseveració... Com si la discrepància no es poguera dir des del respecte i amb més argumentació i menys espectacle; el que no vol dir trobar un acord entre posicions incompatibles però sí mantindre un respecte per la resta d’opcions polítiques democràtiques.

Tot això no fa més que convertir la política en espectacle i separar una part de la ciutadania de la democràcia representativa, que la veuen convertida en un pati de col·legi. El problema és tan gros que hem vinculat mentalment el concepte política a la política institucional, fent que les nostres accions –polítiques– quotidianes tinguen alguna altra qualificació: activisme social, implicació... Però no ens fa cap bé. Perquè si entenguérem que política és el que fem cada dia i quasi a tothora –quan comprem, quan ens sumem a una entitat, quan defensem els nostres valors...–, potser veuríem que qui ha desprestigiat el concepte política és, justament, la política institucional; i no que pel desprestigi d’aquesta tota la política en el seu conjunt ha caigut en desgràcia.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades