El tren i el barcelonacentrisme

Amb la tarifa plana del transport metropolità –mal venuda com a entrada de Sant Cugat a la zona 1 de transport– han arribat un munt de debats sobre el model de transport i de pagament per aquest servei públic. És just que hi haja un impost metropolità? Què passa amb qui no utilitza el transport públic? Seria just que qui mai en fa ús no pagara d’alguna manera el servei públic si el transport col·lectiu gradualment s’imposarà com a única alternativa de mobilitat real davant la crisi climàtica? Què es pot fer per a què el transport públic siga més atractiu i/o utilitzat?

És sa que es genere debat i, com qualsevol debat, hauria d’estar basat en dades clares. És a dir, no val atacar la mesura sense saber que la tarifa metropolitana no és l’IBI i que està bonificada en un 60% en els usos residencials com tampoc té sentit plantejar la discussió des de la convicció que el que hem fet és un canvi de zona. Però veiem que, amb idees més o menys clares, pràcticament tota la discussió sobre el nou model tarifari que ha entrat en funcionament aquest mateix mes s’ha centrat en l’ús o no del transport i el pagament per aquest. Falta una mirada més àmplia.

Els éssers humans hem arribat a un grau de desenvolupament tecnològic en què hem pogut permetre’ns el luxe d’allunyar-nos entre nosaltres: viure en cases aïllades, residir lluny del lloc de feina, anar de viatge lluny, comprar productes fabricats a l’altra punta del món... Les facilitats de mobilitat a crèdit del nostre futur ambiental ens han permès ser uns éssers que ens autoconsiderem emancipats en tant que podem fer moltíssimes coses gràcies a la facilitat del flux de comunicacions –tant físiques com informatives.

Té sentit l’espiral en què ens hem ficat? És a dir, té sentit que jo –un xiquet nascut a Alcoi– haja vingut a parar a Sant Cugat i cada tres mesos aproximadament faja un viatge de 500 quilòmetres en cotxe per a visitar a la família? I més que si té sentit, és sostenible? Això portat a la nostra pràctica diària, té sentit que cada dia hi haja milions de desplaçaments de més de 10 quilòmetres per a anar a treballar?

Encara que intentem canviar els nostres hàbits, no ho aconseguirem. Estaríem caient en una nova trampa en què posar la responsabilitat sobre l’individu quan aquest està sotmès a les lògiques del sistema –o si ho prefereixes, lògica general–. La concentració dels treballs en les capitals és un fet i la volatilitat del treball també, per tant, és molt difícil adquirir o llogar un pis que estiga per a sempre prop del lloc on treballaràs, tindràs oci, crearàs una família, portaràs als fills a l’escola...

Mentre hem de treballar per la redefinició del conjunt, és interessant que l’administració aposte pel canvi d’hàbits encara que no toque el debat de fons. Per tant, que 18 municipis metropolitans s’hagen posat d’acord amb l’Àrea Metropolitana per a acabar creant una tarifa plana és positiu. Caldrà veure la traducció real d’això en viatges i reducció de l’ús del vehicle privat a motor. Ara bé, tal com s’ha plantejat, no segueix alimentant la lògica de les capitals com a concentradores del tot?

Ara per ara qualsevol de nosaltres pot anar a Barcelona pagant només una zona però, en canvi, seguirem pagant-ne dues per a anar al nostre hospital de referència. Mentre la tarifa plana ens apropa a Barcelona, ens manté igual respecte a la resta del Vallès i, amb l’efecte centrípet de Barcelona, realment ens pot allunyar de la nostra pròpia comarca.

Cal reflexionar, llavors, si aquesta mesura no reforça encara més el barcelonacentrisme –que no és més que el nostre propi engreixament capitolí que hi ha arreu del món– i suposa un afegit més en favor de la concentració de la població al voltant d’una urbs, amb totes les derivades de mobilitat, contaminació, desigualtats i conflicte urbà que això suposa. És a dir, els nostres polítics s’han de plantejar fins a quin punt les capitals esdevenen monstres per l’arribada de gent i fins a quin punt és per les polítiques que les afavoreixen mentre més a l’interior hi ha reptes de despoblament, pobles que es queden sense escoles i camps i boscos abandonats de l’acció humana i a mercè de les flames.

Jordi Pascual, periodista i cap de redacció d'elCugatenc

Notícies relacionades